Exposicions
Cossos, símbols i memòria a Prats Nogueras Blanchard
Dues mostres que exploren la resistència des del ritual, l’imaginari i la crítica.
A partir de demà, Prats Nogueras Blanchard acull dues mostres que aborden des de perspectives creatives molt particulars qüestions com el cos, la memòria, el simbolisme i la resistència. Dues exposicions que dialoguen des de llocs diversos, amb veus marcades i maneres de fer que obren espais d’imaginació i crítica.
There is a timbre of voice és una exposició col·lectiva que aplega les obres de Belkis Ayón, Chioma Ebinama, Susy Gómez, Nancy Spero i Cecilia Vicuña. El títol, extret d’un vers d’Audre Lorde, marca l’orientació d’una proposta que gira entorn de relats i vivències articulats des d’una perspectiva femenina. La mostra configura un espai on l’espiritual, el corporal i el polític es troben, i on les artistes presenten llenguatges visuals que posen en qüestió les estructures de poder existents. A través de les seves pràctiques, proposen maneres alternatives de mirar i d’habitar el món, en un exercici de relectura crítica del present, convidant a repensar les idees d’autoritat i pertinença a partir d’una mirada arrelada en el ritual, alimentada per la memòria i l’experiència viscuda.
Belkis Ayón, per exemple, treballa a partir del mite dels Abakuá, una societat secreta masculina d’origen afro-cubà. Les seves col·lagrafies monocromes tenen una força silenciosa, ancestral i profundament política que reimagina i recupera símbols des d’una posició intima i radical. Chioma Ebinama, per la seva banda, treballa des d’un altre tipus de ritual. Les seves aquarel·les, tot i tenir una aparença lleugera i vaporosa, contenen una forta càrrega emocional i simbòlica. En elles, el cos es dilueix fins a convertir-se en esperit, revelant paisatges interiors poblats per mites personals i imaginaris propis. Cecilia Vicuña presenta una peça audiovisual que connecta la veu amb el territori i la memòria. Paracas és gairebé una cerimònia on les imatges prenen un caràcter de denúncia però també de records i memòria. Susy Gómez, per la seva banda, entén l’art com un procés de transformació interior. Els seus treballs busquen aquest lloc entre el personal i el col·lectiu, on el canvi individual pot convertir-se en motor d’acció i cura compartida. I Nancy Spero presenta amb una peça de gran format, un monumental políptic de set panells, que desplega una crítica visual amb figures fragmentades que parlen amb força pròpia.
Fotograma de 'Paracas', Cecília Vicuña (1983)
A pocs metres, al mateix espai de la galeria, però amb un caràcter del tot diferent, trobem Mala hierba nunca muere, una exposició individual de Blanca Gracia, artista madrilenya que proposa un herbari imaginari compost per aquarel·les i escultures. A partir d’una revisió molt lliure dels dibuixos científics del segle XVII, Gracia crea formes orgàniques i estranyes que qüestionen la manera com posem nom i ordre al que ens envolta.
La mostra recupera paraules que s’han utilitzat històricament per classificar cossos o identitats com a marginals o inapropiades i les recontextualitza com a fonts de resistència. Les seves herbes, amb aparences a vegades fràgils, a vegades grotesques, són una metàfora visual de la persistència, d’allò que malgrat ser arrencat torna a brotar. El treball de Gracia dona lloc a escenes poblades per éssers híbrids i paisatges que semblen sortits d’una altra dimensió. És un món ple de referències als mites, als bestiaris medievals i als relats populars, però sempre des d’una mirada que interroga, que busca altres formes de veure allò que sovint queda als marges. Les seves peces, a mig camí entre el lúdic i l’estrany, funcionen com petites faules visuals que posen en qüestió les estructures de classificació, identitat i normalitat.
Dues exposicions, doncs, que comparteixen l’interès per el simbòlic i transformador, però que ho aborden des de llenguatges molt diferents. Tant There is a timbre of voice com Mala hierba nunca muere obren finestres a imaginar altres realitats, més obertes, més diverses i, sobretot, més sensibles a formes alternatives de resistència i creació.
Boquiola, la planta que todo lo ve, Blanca Gracia (2023)
Et poden
Interessar
...
