Opinió
Antoni Tàpies vist per Albert Serra: fe sense obres morta és
Aquest és el títol del documental d'Albert Serra sobre Antoni Tàpies encarregat per la Fundació – Museu Tàpies, tot em feia predir un desastre. Soc fan d'Albert Serra tal com vaig comentar al seu dia i està escrit, quan el van convertir en Lleopard d'Or amb la pel·lícula Història de la meva mort, però ahir, dia de la fumata blanca de Lleó XIV, el nostre Lleopard consumava el sacrifici d'un dels meus admirats artistes.
Vaig anar a la Filmoteca amb la intuïció que era impossible que un dalinià confés com Albert Serra pogués fer alguna cosa interessant sobre Tàpies. Dic confés i posaré un sol exemple: el 26 d'octubre de 2013 al Pompidou, Hans Ulrich Obrist i Albert Serra van complir la repte-marató de passar parlant de Dalí durant tota una nit al costat d'altres artistes. És només un exemple de la gran passió de Serra per Dalí. La mateixa quantitat de menyspreu que Tàpies tenia cap al geni de Figueres, tal com ens ho recordava Arnau Puig dient que quan Tàpies va escriure L'art contra l'estètica i també a La pràctica de l'art feia un al·legat contra l'art figuratiu i altres derives dalinianes, entenent que era una expressió artística anacrònica i regressiva. Aquesta animadversió va agafar la imatge d'un somni que narra Santos Torroella. Això ho recordava Pau Nualart al Núvol de 25-2-24:
“Una nit del setembre de l’any 87 a Cadaqués, després de la tertúlia al Bar Boia, en Rafael Santos Torroella té un somni meravellós: és informat de l’agonia d’en Salvador Dalí i emprèn el viatge per assistir a la seva mort en companyia de l’Antoni Tàpies. Dues visions colossals fins i tot per al subconscient. En Tàpies condueix el cotxe fins a la vora d’un terreny cobert de males herbes. Abandonen el transport i prenen el camí que mena allà on en Dalí pateix el seu calvari. Llavors en Tàpies s’evapora i en Santos Torroella contempla el descens d’en Dalí a l’infern, estalonat per una comparsa de figurants noctàmbuls. L’endemà es lleva fascinat i mecanografia els misteris”.
He de reconèixer l'honestedat del Lleopard en advertir en el mateix títol que devoraria la seva víctima. Per això estira de la tradició cristiana, veladament present a tot el documental, però explícitament a la frase escollida sobre la fe que consta a l'apòstol Jaume 2:26 BCI:
“Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta”.
Més extensament diu:
De què servirà, germans meus, que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l’aliment de cada dia, i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dona allò que el seu cos necessita, de què serviran aquestes paraules? Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta.
El desinterès, la poca fe a la figura i a l'obra d'Antoni Tàpies es corroborava per la baixa qualitat de la pel·lícula. La hipnosi pròpia de les seves altres pel·lícules no es va produir, entre altres coses perquè en lloc d'abundar a la boira de les imatges anaven sortint, a manera de subtítols, infinitat de paraules o expressions tretes de les obres de Tàpies adreçades a la percepció lèxic-mental que trencava qualsevol clima. Per si hi hagués algun dubte, ho va rematar Albert Serra amb els seus comentaris post visionat amb expressions sobre Antoni Tàpies que em ruboritza repetir.
Com es pot fer una bona obra viva sense fe? El drama sacrificial estava servit.
Només conec dues persones capaces de tenir fe a Dalí i a Tàpies alhora i no semblar bojos: una és Vicenç Altaió i l'altra soc jo. Albert Serra ja ens va advertir en el títol que no és capaç d'aquest poliamor. No obstant, m'agrada el seu cinema –o el que sigui que fa–, per això reconec com a pròpia aquesta contradicció: Proditionem amo, sed proditorem odi (“La traïció m'agrada, però odio el traïdor”).
Et poden
Interessar
...
