Opinió
Gaudí abans de Gaudí
Quan als anys setanta estudiava a Barcelona, sovintejava un pis de la Casa Milà, La Pedrera, al passeig de Gràcia, llogat pels pares d’un amic gironí. L’exterior impressionava però l’interior, una casa particular d’apartaments i oficines, depenia del respecte d’inquilins i administradors cap a la seva evident singularitat. Aquesta deixadesa pública respecte a un dels edificis més genuïns de la ciutat simbolitzava la distància que havia anat prenent Barcelona respecte d’Antoni Gaudí.
Uns anys abans, quan els hermanos ens portaven d’excursió a Barcelona, visitàvem el Parc Güell, única construcció del frustrat projecte de ciutat jardí encarregada per Eusebi Güell a Gaudí. El deliri creatiu i màgic de les figures i formes del parc fraternitzava amb la brutícia i la degradació. La continuïtat del conjunt d’obres i edificis de Gaudí, evitant la seva desnaturalització o desaparició, no tenia cap altra garantia que el mite de la Sagrada Família inacabada. I tampoc ho tenia fàcil. Durant la postguerra eren pocs els noms, com Salvador Dalí o Josep Lluís Sert, que mantenien vives les referències a l’obra singular de Gaudí. Va ser quan es va publicar un demolidor escrit signat per nombrosos arquitectes, incloent-hi Le Corbusier o Alvar Aalto, que demanaven aturar les obres definitivament i no acabar el temple. Uns anys després, en un Informe semanal de TVE, un enfant terrible de l’arquitectura barcelonina anava més enllà i suggeria fins i tot que es demolís.
Era evident l’animadversió que havia provocat la manera de continuar l’obra de Gaudí. Crítica compatible amb el fet evident que avui el seu llegat es situa al davant de la preferències dels visitants de la ciutat. Recordo que quan era petit, a missa, un diumenge a l’any, es passava el raspall de les almoines dedicat a finançar la continuïtat de les obres. Un full parroquial semblava ironitzar amb un text del qual es desprenia que faltaven 150 anys per acabar les obres, amb aquell ritme de donacions, incloent una frase de Gaudí: “El meu client, Déu, no té pressa.” Ara, a 26 euros l’entrada més barata i 4 milions de visitants anuals, els diners els surten per les orelles, però no hi ha manera d’acabar les obres. Hi havia un Gaudí abans de l’actual Gaudí. Però sense el fanatisme dels japonesos, que van començar a visitar obsessivament els edificis de Gaudí a partir d’un exitós documental de Hiroshi Teshigara, i el descobriment de l’Ajuntament preolímpic que l’única cosa diferent de tot que Barcelona podia ensenyar al món era Gaudí, les coses potser haurien estat diferents.
Et poden
Interessar
...
