L’univers de Maruja Mallo

Maruja Mallo va ser una artista radicalment personal i visionària, que va desdibuixar els límits entre l’avantguarda i la cultura popular, entre l’estètica i la política, i que no només va saber captar les tensions i aspiracions del seu temps, sinó que també va anticipar qüestions encara vigents avui.

Ara, el Centre Botín de Santander acull Maruja Mallo: Màscara i compàs. Pintures i dibuixos de 1924 a 1982, una exposició coproduïda amb el Museu Reina Sofia i comissariada per Patricia Molins. La mostra reuneix més de noranta obres —entre pintures i dibuixos— que permeten entendre l’evolució de Mallo, des del realisme màgic fins a composicions plenes de formes geomètriques, símbols i metàfores. S’hi exhibeixen peces procedents de col·leccions d’arreu del món, com el MNCARS, el Centre Pompidou de París, l’Art Institute de Chicago, el Museu Nacional d’Arts Visuals de Montevideo, el MALBA i altres museus argentins, així com institucions espanyoles i col·leccions particulars nacionals i internacionals. Un conjunt que permet reconstruir amb precisió i amplitud el recorregut artístic de l’autora.

Maruja Mallo al seu estudi, Madrid 1936. Col·lecció Archivo Lafuente. MNCARS © Maruja Mallo, VEGAP, Santander, 2024

Maruja Mallo (Viveiro, 1902 – Madrid, 1995) va ser una artista amb una mirada pròpia. En plena efervescència de la Generació del 27, es va fer un lloc entre noms com Lorca, Dalí o Zambrano, no només pel seu talent, sinó per una capacitat singular de fer de la dona moderna una figura central en les seves obres. Les seves figures, moltes vegades disfressades, ballaven, treballaven, miraven oportunament i sarcàsticament el món que les envoltava. L’exposició traça un recorregut cronològic que comença amb la formació de Mallo a la Real Academia de San Fernando i avança a través de sèries com Les verbenes, les seves primeres obres personals, on escenes populars carregades de simbologia teatral i crítica social participen del debat —clau en la Generació del 27— sobre la relació entre avantguarda, art popular, regeneració social i tradició. En contrast, la sèrie Cloacas y campanarios ens endinsa en un univers més fosc, on la figura humana es converteix en rastre o residu, i la matèria i les seves textures passen al primer pla.

El Mag / Pim Pam Pum, Maruja Mallo (1926). The Art Institute of Chicago, The Lacy Armour Endowment Fund, 2023.3080 © Maruja Mallo, VEGAP, Santander, 2024.

Després de l’inici de la Guerra Civil, Maruja Mallo es va exiliar a Amèrica Llatina, on la seva obra va prendre una nova direcció. Als seus viatges per l’Argentina, el Brasil o l’Uruguai, va absorbir paisatges, ritus i cromatismes que es van traduir en composicions plenes de vitalitat i sincretisme cultural. En aquest període, comença també a experimentar amb idees vinculades a la ciència i al concepte d’espai-temps, inspirant-se en la física contemporània per expandir la seva pintura cap a una altra dimensió. En aquesta cerca apareixen caps, màscares i acròbates com formes simbòliques i idealitzades que reflecteixen la seva visió de l’art com a versió depurada de la realitat, amb una mirada projectada cap al futur. Les seves Màscares porten l’empremta dels estudis freudians que Mallo va iniciar durant aquells anys.

Màscares, Maruja Mallo (1949-1950). Col·lecció particular © Maruja Mallo, VEGAP, Santander, 2024

Cap al final del recorregut expositiu, apareixen les sèries més còsmiques de Mallo, on les figures ja no habiten espais reconeixibles, sinó que floten, evolucionen i es transformen en escenaris siderals. Mallo considerava que els seus viatges —reals o imaginaris— travessant els Andes o el Pacífic havien estat experiències levitatòries, d’enllaç amb dimensions supra humanes. Aquesta fascinació per la ciència i l’univers, que segons ella la va portar de la geografia a la cosmografia en arribar a Amèrica, es tradueix en composicions amb formes que deixen enrere el cercle per adoptar geometries serpentejants i complexes. En aquestes obres, la pintora es mou entre el simbolisme, l’interès científic i una imaginació que anticipa reflexions i discursos que no prendrien força fins molts anys més tard.

L’exposició acaba amb una selecció d’obres dels darrers anys de Maruja Mallo, acompanyades de materials gràfics, fotografies i vídeos que no només aprofundeixen en la seva obra, sinó també en la seva figura pública, la seva presència mediàtica i el seu llegat. En el marc del compromís del Centre Botín per oferir noves mirades sobre els grans noms del segle XX, s’hi inclouen també documents i materials procedents de l’Arxiu Lafuente, que permeten acostar-se al procés creatiu de l’artista i entendre millor com va ser rebuda la seva obra en el seu moment. Aquesta mostra no només traça amb rigor la trajectòria d’una creadora fonamental, sinó que ofereix una mirada crítica i reveladora sobre el segle XX a través dels seus ulls.

Naturalesa Viva XII, Maruja Mallo (1943). Col·lecció d’Arte Fundación María José Jove © Maruja Mallo, VEGAP, Santander, 2024.