Exposicions

Helen Frankenthaler: pintura sense regles

L’abstracció i la llibertat creativa d’una figura clau de l’art nord-americà al Guggenheim de Bilbao.

bonart bilbao - 14/04/25

El Museu Guggenheim de Bilbao acull una mostra centrada en una figura clau per entendre la pintura abstracta del segle XX: Helen Frankenthaler (Nova York, 1928 - Connecticut, 2011). Sota el títol Pintura sense regles, ens convida a descobrir la trajectòria d’una creadora que va tirar pel dret, barrejant intuïció, risc i una sensibilitat plàstica molt personal.

Tot i que es va moure entre els grans noms de l’escena novaiorquesa dels anys cinquanta —gent com Jackson Pollock, Mark Rothko o David Smith—, Frankenthaler va optar per obrir el seu propi camí. Va idear una tècnica singular, l’anomenada “empapar i tacar”, que li va permetre treballar el color com si fos una substància viva. Al llarg dels anys, va experimentar amb diferents materials i suports: paper, tela, ceràmica, tapissos, obra gràfica i fins i tot escultura. La seva manera de pintar no era només un acte tècnic, sinó una mena de coreografia íntima, on el moviment i el color es trobaven per construir atmosferes que mai acabaven d’explicar-se del tot, deixant sempre espai a la interpretació.

L’exposició, que es podrà visitar fins al 28 de setembre, repassa gairebé cinc dècades de producció artística amb una trentena d’obres que abracen des del 1953 fins als primers anys del segle XXI. El recorregut és cronològic, i funciona com un viatge a través de les etapes vitals i creatives de l’artista: dels inicis al Manhattan bohemi, passant pels estius a Cape Cod amb el seu aleshores marit Robert Motherwell, fins a l’època més contemplativa a Long Island, on la vista al mar es va convertir en un paisatge recurrent dins la seva abstracció. També hi ha un espai dedicat a la seva etapa dels anys noranta, marcada per un contrast entre la immediatesa d’algunes obres i el treball més elaborat d’altres, i per les darreres peces fetes sobre paper, un suport que sempre va considerar més flexible i espontani.

A més de les seves pròpies creacions, la mostra reuneix obres d’altres artistes amb qui Frankenthaler va mantenir relacions creatives i personals: escultures d’Anthony Caro i David Smith, i pintures de Morris Louis, Kenneth Noland o el mateix Pollock. Tots ells van ser companys de ruta i amistats que van marcar la seva evolució artística. De fet, l’amistat amb Caro la va portar a l’estiu del 1972 a fer una estada al seu taller de Londres, on es va llençar a fer escultura amb el mateix esperit intuïtiu amb què pintava. Algunes d’aquelles peces es poden veure ara al Guggenheim.

Aquesta exposició és fruit d’un esforç compartit entre la Fondazione Palazzo Strozzi de Florència, la Fundació Helen Frankenthaler de Nova York i el mateix Museu Guggenheim Bilbao. El comissariat va a càrrec de Douglas Dreishpoon, responsable també del catàleg raonat de l’artista, que ha volgut posar l’accent en la llibertat i la curiositat com a fils conductors d’una obra que no es va deixar mai encasellar.