JP_Bonart-1280x150px-Online-

Editorial

Calma tensa: l'encaix de Borja-Villel i l'ecosistema patrimonial català

Instal.lació 'Aeronàutica interior', de Francesc Torres a la sala principal del MNAC. Fotografia. EUROPA PRESS
Calma tensa: l\'encaix de Borja-Villel i l\'ecosistema patrimonial català

La presentació fa setmanes en el Palau Moja de Barcelona del nou fitxatge estrella del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Manuel Borja-Villel (Burriana, 1955) -exdirector del Museu Reina Sofia de Madrid, del MACBA de Barcelona i de la Fundació Tàpies-, no ha calmat la mala maror que hi ha latent en els equipaments museístics catalans, així com en molts agents articuladors culturals del país que no acaben d'entendre del tot la funció que desenvoluparà, l'elevat sou (tres anys, a noranta mil euros per any) sense concurs previ, d'una persona a qui ningú li retreu els mèrits, ni la trajectòria però sí l'encaix i la idoneïtat en el moment actual. Una jubilació d'or per uns, una insensatesa per altres, un fitxatge mediàtic per uns més, una alenada d'aire fresc per uns altres, una incògnita per molts. Tampoc van ajudar les diferents declaracions de Villel a l'entrevista que va publicar a La Vanguardia i que demostrava un desconeixement de les dinàmiques concretes del sector a Catalunya, així com del pla director de museus de la Generalitat aprovat fa uns anys amb un ampli consens, així com la tasca de molts dels màxims responsables dels equipaments catalans. Ningú pot negar l'anquilosament de l'administració, però això no vol dir negar la ingent tasca que està fent el sector des de fa temps per tirar endavant, malgrat tots els entrebancs i una clara invisibilització d'aquest esforç. Una persona pot ajudar a sacsejar, d'acord, però solucionarà les complexes traves burocràtiques, la manca de dotació i la poca visibilitat? Ho dubto en aquestes condicions i en aquest context, a banda que hi ha àmbits que li pertoquen al Parlament de Catalunya o al Congrés dels Diputats amb lleis de mecenatge per impulsar l'arribada de diners i de simplificació administrativa, per no martiritzar més tècnics, gestors i artistes. El deix messiànic com s'ha presentat a Borja-Villel per ajudar, per exemple, el MNAC a replantejar-se, quan fa temps que està elaborant un pla director amb la complicitat de moltes persones i de manera coral, encara ha sorprès més a propis i estranys. A banda, el cop moral que ha suposat per a l'equip de Pepe Serra i pel mateix director, que ho ha hagut d'afrontar amb resignació. I més, quan fa relativament poc Serra va ser renovat. Si no se'l volia, malgrat la conselleria ha reiterat que sí i a Borja se li ha donat una àmbit més ampli d'actuació per no centrar-se només al MNAC, potser calia posar-ho de manifest en el moment de convocar concurs. Algunes veus del patronat del MNAC, sí que van fer apreciacions en aquest sentit. 

El Departament de Cultura, que ha tingut accions d'interès durant la legislatura i que cal valorar, aquí ha hagut d'entomar un fitxatge que molts diuen que va venir a partir de l'interès de l'actual secretari d'Estat de Cultura, Jordi Martí -abans home fort a l'Ajuntament de Barcelona-, per resoldre temes de la política cultural municipal de la capital catalana -muntanya de Montjuïc/muntanya de museus i embolics-, i que per a més inri el president de la Generalitat de Catalunya va comprar en un viatge a Madrid. La rumorologia això diu, no està fora de lògica, però el que sí que queda clar és que no es pot vendre aquest missatge i aquesta incorporació d'aquesta manera. Com tampoc es pot vendre que a Madrid no l'han volgut mai a Borja, quan ha estat quinze anys fent el que ha volgut en el màxim equipament de l'estat espanyol, més que qualsevol altre director, malgrat que dirigir aquell transatlàntic no sé sí li ha acabat xuclant les energies -potser amb els cinc primers anys n'hagués tingut prou. Sabem que a la Fundació Tàpies va fer una bona tasca i al MACBA va arribar al seu màxim nivell -l'etapa de Madrid genera més dubtes-, això sí, deixant sovint de banda alguns creadors catalans significatius, malgrat sí que és veritat que va potenciar altres autors de casa nostra com Carlos Pazos o Ignasi Aballí, entre altres. Encara recordo quan es va endur el fons Coderch, que la Generalitat tenia aparaulat, a cop de talonari a través del Museu Reina Sofía. Per tant, clars i obscurs d'un home experimentat, que no se sap on ha d'encaixar, mentre els museus nacionals continuen infradotats i a ningú li acaba de fer, aquesta real problemàtica, ni fred ni calor. Com és que el Museu Nacional d'art de Catalunya (MNAC), el Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) o el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) estan amb aquestes condicions? Quin és el paper de rellevància que torna a agafar l'Agència Catalana del Patrimoni, que sembla que pren protagonisme amb la incorporació del seu gerent, Josep Maria Carreté? 
Així doncs, les problemàtiques no són per falta d'empenta ni d'idees dels seus directors i dels diferents agents articuladors sinó d'una política erràtica de fa dècades que s'intenta resoldre com es pot -el Conca acaba de generar debats amb la trobada Politarts-, d'una manca de consens global de sector, d'una manca de pressupost executat -no el que surt en els grans números d'inici de legislatura- i d'una molt i molt greu problemàtica de "burrocràcia" administrativa que impedeix als de dins l'administració i als de fora ser àgils. I per mi aquest darrer punt és nuclear i no s'està afrontant. No és una problemàtica de Cultura sinó de tot el conjunt de conselleries i ministeris: estan quasi paralitzant el país o, si més no, alentint-lo de manera desesperant. Per tant, hi ha feina a fer, com arreglar el Pla de les Arts Visuals a Catalunya que ens passem el dia fent-lo i refent-lo i no acabant d'implementar-lo, o el Pla de la fotografia que no té sentit que treballi a banda d'Arts Visuals. En fi, hi ha tema per reflexionar. No podem desaprofitar actius però cal saber com encaixar-los i, sobretot, és flagrant com el codi de bones pràctiques per incorporar a professionals s'ha obviat. I encara se'm fa més estrany que un nucli artístic i cultural sempre sensible i reivindicatiu sobre aquests afers estigui pràcticament mut, serà que depèn de l'afinitat amb una persona o una altra el sentit crític d'esbaeix? Esperem que no.

 

 

JP_Bonart-180x180-Online_thumbnail_arranzbravo. general 04-2014

Et poden
Interessar
...