728x90

Reportatges

Catalunya i la Biennal d’Arquitectura de Venècia 2023

RCR, Somni i natura. Biennal d’Arquitectura de Venècia 2018 © Giuseppe Dall’Arche. Cortesia de l’Institut Ramon Llull.
Catalunya i la Biennal d’Arquitectura de Venècia 2023
Marc Riera venècia - 29/05/23

Del 20 de maig al 26 de novembre se celebra la 18a Biennal d’Arquitectura de Venècia. Aquesta mostra inclou una remarcable participació catalana des de l’any 2012, moment en què Catalunya hi va participar per primer cop amb un pavelló nacional propi. Des de llavors, el Pavelló Català gaudeix d’una salut i un prestigi creixents i busca renovar-se edició rere edició.

 

Tot va començar amb el Grand Tour, aquest costum burgès de saludar la vida adulta amb un viatge, amb inici a Calais, que travessava Europa fins a arribar a Itàlia, la mare de tots els patrimonis. El Grand Tour, a finals del segle XVII, tenia com a parada obligada Venècia. La ciutat, una de les més carismàtiques d’Europa, es va convertir ràpidament en memòria i va començar a representar-se a ella mateixa en forma de paisatges com els de Canaletto.

La Biennal de Venècia

A finals del segle XIX, quan es va fer palesa la competència entre ciutats per atreure els practicants del Grand Tour (als quals es començava a anomenar touristes), Venècia va entrar al circuit dels grans esdeveniments amb la seva exposició d’art. La primera edició del que ara anomenem Biennal de Venècia va néixer aleshores, el 1895, i instantàniament es va convertir en un èxit, amb un quart de milió d’assistents, i ha continuat celebrant-se, des de llavors, de manera pràcticament ininterrompuda.

El 1930 la Biennal ja tenia el seu propi arxiu i no feia més que augmentar el seu prestigi. De fet, només es va aturar a causa de les dues guerres mundials. Així doncs, la Biennal de Venècia ha contribuït a la significació global de l’art, i ha copsat (i, sovint, instigat) la seva evolució fins a l’actualitat.

El 1980 l’arquitectura vivia un moment dolç. El postmodernisme era el primer moviment cultural veritablement popular en l’arquitectura global des de l’art nouveau. Itàlia en va abanderar tant el discurs com la difusió. En aquest context, la Biennal de Venècia es va diversificar i va inaugurar una mostra d’arquitectura, que s’alternava amb la d’art, posant de manifest la seva relació. Aquell any, Paolo Portoghesi en va assumir la direcció i ens va deixar el Teatre del Món, d’Aldo Rossi. 

Catalunya i la Biennal d’Arquitectura de Venècia 2023 Olga Subirós Studio, AIR/ARIA/AIRE. Biennal d’Arquitectura de Venècia 2021. Foto Gunnar Knechtel. Cortesia de l’Institut Ramon Llull.

Catalunya i el moviment modern

Paral·lelament, l’arquitectura catalana va assolir un prestigi mundial. L’impuls inicial dels modernistes, la volta catalana –exportada primer per Gustavino i després per Le Corbusier, que la va situar com una de les bases del Moviment Modern–, la descoberta dels paisatges mediterranis, el rol de Josep Lluís Sert, el surrealisme, Dalí, Man Ray i Gaudí hi van tenir un paper clau. Després, el Grup R i les relacions amb aquests mateixos arquitectes italians que van aconseguir crear la Biennal la van posar (i mantenir) al centre del debat fins avui. 

Només ens mancava un pavelló nacional propi. 

El Pavelló Català

Això no es va aconseguir fins a l’any 2012, amb Vogadors, el primer Pavelló Català de la Biennal d’Arquitectura de Venècia. Comissariat per Jordi Badia i Félix Arranz, Vogadors reflexionava sobre el conjunt de la nostra arquitectura per establir relacions de família, llegats, per parlar de la vigència del passat i de la seva projecció en el present. En resum: per començar a esbossar el relat del qual encara estem mancats. 

També va ser un èxit instantani. El seu emplaçament no podia ser més venecià: ubicat en una drassana a la vora d’un canal a l’illa de Sant Pere, que, com als seus habitants els agrada dir, és la vera Venezia, a cavall entre els jardins històrics i l’Arsenal. Així doncs, anar al Pavelló Català era com un passeig agradable entre aquests recintes de la selecció oficial de la Biennal que permetia visitar, de regal, alguns dels racons més bonics de la ciutat. 

Catalunya i la Biennal d’Arquitectura de Venècia 2023 Jordi Badia i Félix Arranz. Vogadors. Biennal d’Arquitectura de Venècia 2012. Cortesia de l’Institut Ramon Llull.

El segon pavelló, Arquitectures empeltades, comissariat per Josep Torrents, reflexionava sobre els mestres, establint també herències i parentescos entre ells. El tercer, Aftermath, presentava dues novetats: la primera dona comissària d’un Pavelló Català, Jelena Prokopljevic, i la presència d’un cineasta, Isaki Lacuesta. El pavelló posava sobre la taula tot allò que li passa a l’arquitectura quan els arquitectes acaben l’encàrrec, presentant les obres en ús, formant part del paisatge, habitades, amb cicatrius parlant entre elles per reflexionar sobre el nostre espai públic. 

El quart pavelló, RCR Dream and nature, es dedicava a Ramon Vilalta, Carme Pigem i Rafael Aranda, que un any després del Premi Pritzer brindaven el seu somni, el seu llegat, a la comunitat. El darrer, Aire, reflexionava sobre les condicions en què haurem d’exercir l’arquitectura a partir d’ara. 

La mostra s’ha consolidat. La Biennal i el Pavelló Català gaudeixen d’una salut i un prestigi creixents, i saben renovar-se any rere any. I aquest 2023 ho seguirem celebrant.

300x300Baner-generic-180x180_

Et poden
Interessar
...

Bonart_banner-1280x150_FONS-AVUI-90