canal-mnactec-1280-150

Exposicions

Allò que (potser) no toca

Fins al 4 de juny del 2023

Carlos Pazos. La bellesa i l’avantguarda, 2020. Col·lecció PazosCuchillo. ©Obra: Carlos Pazos, Barcelona, 2023. ©Foto: Dani Rovira.
Allò que (potser) no toca
Ricard Mas barcelona - 26/05/23

Quan Picasso va ensenyar a amics i companys la seva darrera obra, tothom, sense excepció, en va fer befa i escarni. Fins i tot es van atrevir a dir que l’escena representava un bordell del sud de França regentat per la mare de l’amic i poeta Max Jacob... Es tractava de Les senyoretes d’Avinyó (1907). Picasso el va ficar a l’armari, el va ensenyar un sol cop en una exposició i finalment va ser adquirit una mica d’amagatotis. Avui és l’estrella del museu més emblemàtic del segle XX, el MoMA de Nova York.

Carlos Pazos va emergir com a artista si fa no fa al mateix temps que els meus amics, al pati del col·legi, reien com bojos mentre exclamaven: “Quin acudit més doleeeeent!” O sigui, quan el mal gust, si era de molt i molt mal gust, passava a l’altra banda de l’espectre i es convertia en acceptable. Aquest canvi de paradigma és la base de l’obra de Carlos Pazos i, molt especialment, de la seva darrera proposta: una enquesta sobre el gust titulada en anglès i amb interrogant: “Bad painting?”

Amb la col·laboració de l’assagista Eloy Fernández Porta, Carlos Manuel Pazos Moya aplega obra seva, obra d’altres mans pertanyent a la col·lecció PazosCuchillo i fins i tot peces manllevades del sancta sanctorumíssim MNAC (compte, Àlex Susanna, amb manllevar el foc sagrat dels déus, que mira com va acabar Prometeu...).

El projecte, no negarem que sucós, abraça obres realitzades per pelacanyes i patums entre el 1850 i el 1950, escollides amb punyent mala fe... alhora que remena les entranyes de conceptes com bon gust i mal gust, carrincloneria –l’equivalent català d’allò cursi encunyat per Ramón Gómez de la Serna–, sublimitat, canalla o camp

Davant les obres, més enllà de la proposta teòrica, ens sentirem alhora avergonyits i enamorats, excitats d’estimar quelcom que també ens sembla inadmissible estèticament o èticament. Ja ho sabeu, si en una història no hi ha contradiccions, és falsa o incompleta.

Em passa amb els quadres de pallassos tocant el violí, cavalls corrent en una platja sota la lluna, escoltant un saxo que interpreta Petite fleur, revisionant per enèsima vegada Al este del oeste (1984), una burrada monumental de l’Esteso i l’Ozores... No hi trobareu res d’això, a la proposta que, amb valentia, acull el Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas, però sí que hi endevinareu gossets a punt d’ofegar-se en una mena de diluvi universal, natures mortes consagrades a la botifarra amb mongetes, obres creades en un mal dia per pintors reconeguts com Aleix Clapés o Joan Brull, i fins i tot olis que personalment m’encanten però, ves per on, són sotmesos a l’escrutini fronterer de la proposta, com un enterrament de Marià Pidelaserra o dues esquiadores de Pere Pruna.

Pel que fa a l’obra de Pazos, no sabem si bistec o patates d’aquest plat combinat, em continua provocant aquell riure nerviós encetat al pati de l’escola: “Mira que és dolentaaaaa!” (aplaudiments).

Mapes_ametrics_Bonart_180x180 pxSS_Bonart-180x180-Online

Et poden
Interessar
...

Bonart_banner-1280x150_FONS-AVUI-90