El realisme del retrat al segle XIX

Ara tenim l’oportunitat de contemplar a Caixaforum Barcelona una exposició ben singular com ho és El segle del retrat al Museu del Prado. De la Il·lustració a la modernitat. Totes les obres provenen de les col·leccions del segle XIX del museu madrileny, a través de la pintura, l’escultura, el gravat, el dibuix, la miniatura, la fotografia i la medallística, i tenint com a únic tema el retrat. El comissari és Javier Barón, cap de conservació de pintura del segle XIX del Museu Nacional del Prado.

El retrat sempre ha tingut un gran protagonisme en la història de l’art. Des de les escultures romanes fins a l’actualitat, molts artistes s’hi han interessat. De totes maneres, és durant el Barroc que es troben més exemples, principalment pels encàrrecs que rebien els pintors per representar personatges rellevants de la noblesa, l’Església i la burgesia.

Un gran nombre de pintors espanyols s’hi han dedicat, com per exemple El Greco,  Velázquez, Ribera, Murillo, Sánchez Coello, Carreño de Miranda i Goya, entre altres. A partir de Goya, o sigui, al segle XIX, apareixen pintors des d’un vessant realista; és el cas de Vicent López, Eduardo Rosales, Federico de Madrazo, Ignacio Zuloaga, Esteban Villanueva, Joaquín Sorolla, Francesc Masriera, Ramon Martí Alsina i Joaquim Espalter, entre altres, així com els escultors Miquel Blay i Mariano Benlliure. Tots ells són presents a CaixaForum.

L’exposició es divideix en diversos apartats: La imatge del poder, associada sovint amb personatges rellevants del món econòmic, polític i social que tenien com a principal objectiu eternitzar-se a través del retrat; La descoberta de la infància, en què a partir de la Il·lustració la representació dels infants adquireix un altre protagonisme, i per això veiem obres del Romanticisme on apareixen les seves virtuts com són “l’espontaneïtat, la gràcia i la innocència”; Identitats, mitjançant el retrat masculí i femení que serveix per adonar-se de la situació social de cadascun dels personatges retratats on es mostren les seves joies i vestits. Cal destacar la figura de les “majas” espanyoles que els pintors solien representar per “la seva gràcia i el seu pintoresquisme”.

Un àmbit especial és el de La imatge de la mort, ja que el retrat del difunt, com també havia succeït a l’antiguitat, es mostra sovint, tant en pintura com en escultura, de la manera més fidel possible. La resta d’àmbits són Retrats i autoretrats dels artistes,  Effigies amicorum. Imatges d’escriptors, músics i actors i L’artista al seu estudi. Tots complementen perfectament l’ideari del comissari d’exhibir una de les temàtiques més recurrents dins de l’art –només les col·leccions d’El Prado contenen una cinquena part del fons de pintura– i que fins que no va aparèixer la fotografia eren l’únic document gràfic per saber com eren, com es vestien i com vivien en aquella època.