Opinió
Ana Escobar fotografia tres realitats d’un mateix país
Sempre és un bon moment per reivindicar la importància del fotoperiodisme. Per recordar que una fotografia no és únicament el registre d’un instant, d’un segon, sinó també una manera d’explicar el món, de documentar la història i de deixar constància d’allò que, amb el pas del temps, potser sols les imatges seran capaces de retornar-nos. Tanmateix, hi ha jornades en què aquesta responsabilitat adquireix una dimensió encara més gran. La de l’11 de novembre passat va ser una d’aquestes.
Espanya va viure una jornada de vaga general que no es produïa en aquests termes des de feia catorze anys, quan el 14 de novembre de 2012 els sindicats CCOO i UGT van convocar una aturada de 24 hores contra les polítiques d’austeritat i els retalls. Aquesta vegada, les reivindicacions van tornar a situar en primer pla qüestions fonamentals com l’accés a l’habitatge, els salaris i les condicions de vida. Una jornada de mobilització que, a més, es desenvolupa en un context polític especialment significatiu, amb les eleccions generals del proper 29 de novembre a l’horitzó.
I és precisament a València on una fotografia d’Ana Escobar, de l’Agència EFE, aconsegueix aturar el temps i explicar molt més del que aparentment mostra. Una imatge que mereix viatjar, que mereix ser mirada i, sobretot, que mereix ser interpretada. Perquè Ana Escobar no fotografia només una manifestació: captura tres realitats que conviuen en un mateix espai i en un mateix instant.
En primer pla, la multitud de persones que participa en la mobilització i que avança pel centre de la ciutat, al costat de la plaça de bous i l’estació del Nord, en un dels punts neuràlgics de València. Una ciutadania que ha decidit ocupar el carrer, fer visible la seva reivindicació i expressar públicament el seu malestar. La càmera d’Ana Escobar recull aquesta dimensió col·lectiva, la força d’una presència que transforma durant unes hores el paisatge urbà.
Però la mirada de la fotògrafa no s’atura aquí. A l’interior de la plaça de bous apareix una altra escena: persones al redol, alienes al recorregut de la manifestació, desenvolupant la seva pròpia activitat en un espai que, per la seva proximitat, estableix un contrast visual extraordinari amb allò que succeeix fora. Dos universos que comparteixen frontera física, però que semblen habitar moments diferents. El carrer reivindica mentre el redol manté la seva pròpia dinàmica.
I encara existeix una tercera realitat, potser la més silenciosa i no per això menys significativa: la de qui romanen a casa seva, darrere les finestres il·luminades, observant la ciutat o simplement continuant amb la seva vida quotidiana. No tots participen, no tots es manifesten i no tots viuen una jornada de vaga de la mateixa manera. Les llums encès als edificis introdueixen aquesta altra dimensió de la societat, la de qui mira des de la distància, qui no surt al carrer o qui decideix mantenir-se al marge.
La fotografia d’Ana Escobar adquireix així una lectura que supera la crònica informativa. En una sola composició conviuen tres maneres d’estar en el món: qui surten a reivindicar, qui continuen amb la seva activitat i qui contemplen des de casa seva. Tres realitats que no necessàriament es contradiuen, però que dibuixen la complexitat de qualsevol societat democràtica.
Allà resideix precisament el valor del fotoperiodisme. En la seva capacitat per construir un relat sense necessitat d’explicar-ho tot amb paraules. Ana Escobar aconsegueix que una imatge d’actualitat es transformi en un document sobre el nostre temps. No sabem què pensa cadascuna de les persones que apareixen en ella, ni podem atribuir-los una posició que la fotografia no demostra. Però sí podem reconèixer la convivència de diferents realitats i preguntar-nos quin país es dibuixa a partir d’elles.
Et poden
Interessar
...
