Exposicions
Mònica Vilert traça els camins secrets de la matèria
Laberint reuneix a Ca l’Arenas una selecció d’obres recents i retrospectives que exploren els límits de la pintura entre la poètica del silenci, la textura i l’espai.
La pintura pot ser una superfície, però també un territori per explorar, un volum que reclama el tacte o un espai on perdre’s. Aquesta és una de les intuïcions que travessen Laberint, l’exposició amb què Mònica Vilert (Mataró, 1966) torna a exposar a la seva ciutat després d’uns anys d’absència. Ca l’Arenas, Museu de Mataró, acull aquesta aproximació a una trajectòria marcada per la investigació constant sobre la matèria i les fronteres entre pintura, relleu i escultura.
La mostra, oberta del 23 d’octubre de 2026 al 25 d’abril de 2027, reuneix per primera vegada davant del públic una selecció d’obres recents i peces d’altres moments de la seva trajectòria. El conjunt permet reconèixer la coherència d’una recerca artística que, lluny de limitar-se als recursos tradicionals de la pintura, interroga les possibilitats expressives dels materials i la manera com aquests transformen la nostra percepció de l’obra.
En l’univers de Vilert, la matèria mai no és un element passiu. La cera, la fibra de vidre, el feltre, el guix, la pols de marbre, la sorra, el paper, la tela o el ciment esdevenen instruments d’una experimentació que altera les expectatives i desplaça les fronteres entre allò que sembla tou i allò que és rígid, entre la superfície i el volum, entre la presència física i la sensació de buit. Cada material desplega una identitat pròpia, però és en la seva combinació on apareixen noves possibilitats formals i sensorials.
Els blancs i els grisos, tan característics del seu treball, contribueixen a construir un llenguatge de gran contenció cromàtica. Aquesta reducció no implica una renúncia a l’expressivitat, sinó una manera d’intensificar la mirada sobre les textures, les ombres, els relleus i les variacions de la llum. Les formes essencials i les estructures que remeten a la natura conviuen amb una geometria subtil, en què el gest pictòric es transforma en construcció i l’obra adquireix una presència gairebé arquitectònica.
El títol de l’exposició suggereix un recorregut sense una única direcció. Algunes peces evoquen estructures laberíntiques, mentre que d’altres s’estenen com a grans superfícies silencioses que conviden a una observació pausada. En aquest espai de contemplació, la memòria i la percepció adquireixen un paper fonamental: la pintura deixa de ser únicament una imatge per esdevenir una experiència física i mental.
Et poden
Interessar
...
