Opinió
Clarejar i la Neu
Sembla que Sebastià va a dir alguna cosa. Aleshores la llum del clarejar inunda l' habitació fins fer-la desaparèixer. Fora retruny el mar. I fosc final.
I Sebastià no ha dit res, no ha tingut temps, però ell també vol creure-ho: “Ningú pot desaparèixer del tot.” Potser per això la pel·lícula li permet tornar. I aquí, junt a Rafael, ho torna a llegir:
Tu mai no entendràs el que t'estimo
perquè dorms en mi i estàs adormit.
Jo t'oculto plorant, perseguit
per una veu de penetrant acer.
Norma que agita igual carn i estel
ja traspassa el meu pit adolorit
i les tèrboles paraules han mossegat
les ales del teu esperit sever.
Grup de gent salta a els jardins
esperant el teu cos i la meva agonia
a cavalls de llum i verds crineres.
Però segueix dormint, vida meva.
Escolta el meu sang trencada a els violins!
Mira que ens aguaiten encara!
És possible que llavors tampoc ho entengués. Però ho dubto: qui ha tingut la oportunitat — o la desgràcia — de sentir tant, sent per a tota la vida. L'amor no pot desaparèixer del tot. Tampoc no el dolor.
"Aquest país — li diu Federico a Rafael, apropant-se el final de la pel·lícula té massa històries de amor enterrades a els camps. Cal esgarrapar la terra perquè surtin."
Un noi torna a casa després de rebre bola negra al casino. Un músic es veu obligat a canviar la trompeta per un fusell. Un nét reconstrueix el passat del seu avi.
A partir de La pedra fosca , de Alberto Conejero, i de les primeres pàgines de l'obra inacabada de Federico García Lorca: La bola negra , Els Javis modelen un relat que entrellaça les vides de tres homes en diferents èpoques — Carlos, Sebastià i Alberto—, íntimament lligades pel desig, el dolor i la herència. Així, la pel·lícula troba a el poeta una manera de nomenar i rejovenir allò que en la història havia quedat suspès.
Mai ningú ha trencat tants cors com la guerra. El odi, la seva arma més letal; el mateix que la deslliga, la ombra que queda després. I què ximpleria! Què ximpleria el pensar que la vida pertany només a uns quants! Però a la pel·lícula, la vida insisteix: "Cal viure." I és que — escriu Vicente Aleixandre — Lorca era " un bruixot de la alegria, un conjurador del goig de la vida". Encara així, li feia mal el món.
També Aleixandre: "Què et dol, fill? semblava preguntar-li [a Lorca] la lluna. Em dol la terra, la terra i els homes, la carn i el ànima humana, la meva i la dels altres, que són un amb mi."
Perquè Federico García Lorca creia al cor: mirava des del cor i vivia i feia mal des el cor. La seva manera de mirar el món és especial perquè sembla desenterrar una veritat sense desxifrar-la del tot; sentint-la amb tota la seva màgia. I la Neu.
Camp sense camins
i ciutat sense teulades.
El món està silenciós
i càndid.
Colom gegantina
de els astres,
com no baixa del blau
l'etern milà?
És impossible vestir els ulls de Llorca, mirar-ho tot des d'allà. Però és que tampoc tindria gràcia. Seria tot un desaprofitament! Cada qual té els seus ulls, dos ulls, i Javier Calb i Javier Ambrossi han usat els seus — quatre, en total; tan diferents, junts tan apassionats— per mirar-lo a ell, al poeta. Per comptar una història a través de la seva pròpia: La bola negra . I tot, des el cor.
Nota: L'acotació inicial en cursiva pertany a La pedra fosca , d'Alberto Conejero. Els diàlegs de La bola negra , de Javier Calvo i Javier Ambrossi, apareixen entre cometes; les cites de Vicente Aleixandre s'indiquen expressament. Els versos corresponen a L'amor dorm al pit del poeta i Nieve , de Federico García Lorca.
Et poden
Interessar
...
