Olga d'Amaral, arquitectures de fil

Olga de Amaral treballa en aquest territori de transformació constant, de cerca i anhel. El fil, la fibra i el teixit es desprenen dels usos habituals per adquirir una altra dimensió: s'expandeixen sobre l'espai, guanyen cos, projecten llum i construeixen volums que se situen entre la pintura, l'escultura i l'arquitectura. A la seva obra, teixir deixa de ser una tècnica per convertir-se en una manera de pensar la matèria i, sobretot, la nostra relació amb ella.

El Pulitzer Arts Museum presenta del 10 de setembre del 2026 al 31 de gener del 2027 Olga d'Amaral: Weaving the Infinite , una exposició que reuneix 130 tèxtils i obres sobre paper realitzats al llarg de 65 anys. L´amplitud cronològica permet seguir l´evolució d´una artista que ha estat decisiva en la consolidació del fiber art i que, des de Colòmbia, va contribuir a qüestionar les jerarquies tradicionals que durant dècades van situar les pràctiques tèxtils als marges de la història de l´art.

Nascuda el 1932, Amaral es va formar inicialment en dibuix arquitectònic a Bogotà i posteriorment va estudiar teixit a la Cranbrook Academy of Art de Michigan. Aquesta doble formació és fonamental per comprendre la seva trajectòria. A la seva obra, l'estructura mai no és un element secundari. El teixit sorganitza com si fos una construcció i lespai es converteix en part inseparable de la peça.

Quan va tornar a Colòmbia el 1955 va començar a experimentar amb formes teixides que aviat escaparien de les convencions del teler. Les seves peces van anar guanyant gruix, escala i autonomia fins a situar-se a una zona fronterera entre pintura, escultura i arquitectura. La superfície va deixar de ser una cosa que simplement es contempla per convertir-se en una cosa que ocupa lespai.

Aquest desplaçament és, precisament, un dels aspectes més interessants de la feina. Amaral no es limita a ampliar les possibilitats tècniques del teixit; modifica el seu estatut artístic. Allí on tradicionalment s'esperava una superfície plana i ornamental, introdueix volum, ombra, textura i presència física. El teixit deixa de representar un espai per convertir-se ell mateix en espai.

L'exposició del Pulitzer permet observar aquesta transformació des de les primeres obres de la dècada de 1950 fins a les grans composicions tèxtils dels anys 2000. El recorregut combina peces conegudes amb altres rarament exposades, construint una lectura que evita presentar la trajectòria d'Amaral com una evolució lineal i, en canvi, mostra una investigació constant sobre la matèria, la llum.

Un dels atractius més grans de la proposta és, a més, la incorporació per primera vegada de materials procedents de Teles Amaral , l'estudi de disseny comercial que l'artista va crear per produir teixits, peces i elements destinats a interiors. La inclusió de mostres i teixits vinculats a aquesta activitat permet revisar una separació massa còmoda entre art i disseny.

A Amaral les dues dimensions mai no van estar completament aïllades. La seva pràctica comercial va alimentar una investigació material que també va trobar el seu lloc en la seva producció artística, mentre que la seva experiència com a artista va permetre portar el disseny tèxtil cap a territoris de més complexitat formal. L'exposició fa visible aquesta relació i obliga a reconsiderar una distinció entre arts aplicades i belles arts que, en bona mesura, pertany més a les institucions que no pas als mateixos processos creatius.

També és reveladora la presència d'obres sobre paper i de teixits històrics i contemporanis pertanyents a la col·lecció personal d'Amaral. Són materials que evidencien el seu interès sostingut per les tradicions tèxtils tant locals com a internacionals. En comptes d'entendre-les com a repertoris folklòrics o referències decoratives, l'artista les incorpora a una investigació contemporània sobre estructura, ritme, repetició i matèria.

El seu treball també neix d'un diàleg entre mons. Entre Colòmbia i els llenguatges internacionals de l'art contemporani; entre la tradició artesanal i lexperimentació; entre larquitectura i el teixit; entre la peça íntima i la instal·lació monumental.

Però potser l'aportació més poderosa d'Amaral és una altra: haver demostrat que la monumentalitat no depèn necessàriament de materials pesants ni de gestos escultòrics tradicionals. Una superfície teixida pot adquirir una presència arquitectònica sense deixar de conservar la fragilitat pròpia de les fibres. Pot ocupar una sala sense imposar-s'hi. Podeu construir un espai sense aixecar murs.

A les seves obres, el buit té tanta importància com la matèria. Les ombres produïdes per les trames, les irregularitats de les superfícies i les variacions de color converteixen la llum en un element actiu. L'espectador no contempla simplement un objecte: es troba davant d'una experiència espacial.

Weaving the Infinite permet, per tant, més que recórrer l'extensa carrera d'una artista. Proposa reconsiderar el lloc que el tèxtil ocupa dins de l'art contemporani i revisar una història que durant massa temps ha separat la creació artística de les pràctiques vinculades al teixit, disseny i artesania.

Olga de Amaral ha treballat durant dècades precisament en aquest territori intermedi. I és aquí on rau bona part de la seva radicalitat. Els seus teixits no són pintura que ha substituït el pinzell pel fil, ni escultura feta amb fibres. Són una altra cosa: construccions sensibles en què la matèria sembla pensar per si mateixa.