Opinió
Plessi, Venècia
En un dels últims estius a Santanyí, vaig sentir relatar a Plessi, per primera vegada, una història que el commovia profundament quan la explicava: el gener del 1901, mentre el compositor italià Giuseppe Verdi agonitzava a casa seva a Milà, els ciutadans van cobrir els carrers amb palla per silenciar el soroll dels carruatges i pro.
En aquell gest hi havia alguna cosa que anava molt més enllà de Verdi, tractava de com una ciutat va alterar el seu funcionament quotidià per edificar un silenci i tenir cura del repòs d'algú l'obra del qual havia format part de les seves vides. Potser per això els artistes decideixen crear alguna cosa, per provocar aquesta dimensió humana l'emoció de la qual passa d'una persona a una altra fins a adquirir una forma líquida i sincronitzada, i es converteix en un gest compartit per tota una comunitat.
Quan un pensa en l'aigua, rarament l'escolta, si és que la recorda com un blau transmutable, sempre en contrast amb el seu voltant, emmotllable tant per la llum com per la seva ombra, cosa que Plessi ens va ensenyar des del principi. Plessi perseguia l'aigua de Venècia mentre que, al seu torn, era Venècia la que es filtrava per les canonades de la seva feina, retorçant-se als seus dibuixos com una imatge esmunyedissa a la qual calia capturar.
Durant els anys setanta va fer amb l'aigua gairebé tot allò que, per naturalesa, no es pot fer. Plessi va intentar tallar-la amb unes tisores, serrar-la per la meitat, clavar-la, mesurar-la i fins i tot foradar-la . Però per ell, l'aigua no era únicament un material que es podia tallar, mesurar o intentar atrapar; era també allò del que calia protegir Venècia de la seva vulnerabilitat ecològica. El 1972, a Spugna d'emergenza in caso di alta marea a Venezia, Plessi va imaginar una esponja monolítica capaç d'absorbir l'aigua dels canals i mantenir Venècia fora de perill. La instal·lació arquitectònica mai no va arribar a realitzar-se i va quedar en una sèrie de fotocollages utòpics. Potser una solució impossible per a una catàstrofe que semblava pertànyer al futur.
Va ser a través del vídeo i la imatge electrònica on Plessi va acabar aconseguint allò que les tisores, els claus, els martells i fins i tot l'esponja no havien pogut fer: retenir l'aigua sense aturar-la. Dins un monitor TV, l'aigua podia caure eternament sense arribar mai a terra, travessar una pedra sense mullar-la, ser partida per la meitat i continuar sent aigua i, alhora, convertir-se en una altra cosa. Unes feines que van tornar al futur la memòria de Venècia.
Potser el que tant va commoure Plessi de la història de Verdi era la capacitat que té una obra d'intervenir sobre allò que passa fora. El treball de Plessi va consistir a alterar l'ordre natural de les coses, però la veritable alteració succeïa després, quan l'obra travessava els qui la miraven i els convertia en altres, fent que el món fos un lloc més habitable. Jo sóc part del món. Gràcies, Fabrizio.
Et poden
Interessar
...
