Exposicions
Beatriz González i la pintura com a memòria crítica d'un país
L'Astrup Fearnley Museet d'Oslo presenta, del 12 de juny a l'11 d'octubre del 2026, la retrospectiva més àmplia dedicada fins avui a Beatriz González (1932-2026). Reunint més de 150 obres, l'exposició recorre més de sis dècades de producció d'una de les figures essencials de l'art llatinoamericà contemporani, la trajectòria de la qual va transformar la relació entre la pintura, la cultura visual i la memòria política. La mostra adquireix, a més, un caràcter especialment emotiu en inaugurar-se pocs mesos després de la mort de l'artista i després d'haver comptat amb la participació en el procés de planificació.
Parlar de Beatriz González és parlar d?una creadora que va convertir la imatge quotidiana en un territori de resistència. El seu llenguatge visual, reconeixible per una gràfica rotunda, una paleta de colors vibrant i un ús deliberadament popular dels suports, va qüestionar les jerarquies tradicionals de l'art i va desmantellar la distància entre l'anomenada alta cultura i les imatges que circulen en diaris, revistes o àlbums familiars.
Al llarg de la seva carrera, González va recórrer a un inesgotable arxiu personal d'imatges recopilades a Colòmbia: reproduccions desgastades d'obres mestres de la història de l'art occidental, fotografies de premsa, retrats oficials i escenes de violència política. Lluny de reproduir-les, les va reinterpretar amb una mirada carregada d'ironia i distància crítica, revelant com tota imatge també és un instrument de poder capaç de construir relats, fixar memòries i condicionar la percepció col·lectiva.
L'exposició posa de manifest la capacitat extraordinària de l'artista per convertir esdeveniments profundament locals en reflexions d'abast universal. La violència derivada del conflicte colombià, el desplaçament forçat, la desigualtat social o la fragilitat de les comunitats indígenes apareixen a les seves obres sense caure mai en el documentalisme. González desplaça el dramatisme cap a una representació continguda, on el color intens i l'aparent senzillesa formal generen una tensió constant entre bellesa i incomoditat.
Un dels encerts més importants d'aquesta retrospectiva és mostrar l'amplitud d'una pràctica que mai no va quedar restringida a la pintura. Gravats, serigrafies, mobles intervinguts –llits, taules o televisors–, grans telons pintats i instal·lacions de caràcter monumental evidencien una artista que va entendre l'art com un espai d'experimentació permanent i com una eina per democratitzar l'experiència estètica. En incorporar objectes domèstics i materials allunyats de la tradició acadèmica, González va qüestionar els criteris convencionals de valor artístic i va acostar la seva obra a la vida quotidiana.
Vista des del present, la seva producció manté una sorprenent vigència. En un context global dominat per la sobreabundància d'imatges i la constant circulació d'informació, la seva reflexió sobre la manipulació visual, la construcció del relat polític i la memòria col·lectiva adquireix una nova dimensió. El seu treball va anticipar debats que avui travessen l'art contemporani: qui controla les imatges, com es construeixen les narratives públiques i com la repetició visual acaba modelant la nostra percepció de la realitat.
Coproduïda juntament amb la Pinacoteca de São Paulo i el Barbican Centre de Londres, la mostra confirma el reconeixement internacional aconseguit per Beatriz González en els darrers anys i reivindica el seu lloc entre les grans artistes del segle XX i XXI.
Et poden
Interessar
...
