Misha Bies Goles i el taller com a camp de fricció

Entre l?arxiu, la instal·lació i el laboratori de formes, la nova exposició que el CGAC dedica a Misha Bies Golas es presenta com una d?aquestes propostes que defugen la comoditat de la retrospectiva per assajar una altra cosa: una lectura oberta, inestable i profundament material d?una trajectòria artística construïda durant més de dues dècades. La mostra, oberta del 22 de maig al 6 de setembre del 2026, condensa bona part de la investigació que l'artista ha desenvolupat al voltant de les avantguardes històriques de la primera meitat del segle XX, encara que ho fa des d'una posició deliberadament crítica, allunyada de qualsevol visió monumental o lineal de la modernitat.

Més que entendre les avantguardes com un repertori tancat d'estils, llenguatges o gestos fundacionals, Bies Golas les aborda com un territori en disputa: un camp de tensions, desplaçaments i processos inacabats on conviuen els èxits formals, les derives perifèriques, els accidents materials i les friccions que el relat canònic va tendir a relegar. En aquest sentit, l'exposició no cerca il·lustrar una genealogia, sinó activar una conversa amb aquests llegats des del present, subratllant-ne el caràcter inestable, traduït i situat. La modernitat aquí no apareix com una línia ascendent, sinó com una constel·lació d'assajos, interrupcions i supervivències.

La mostra s'articula com una instal·lació específica de caràcter expandit que funciona simultàniament com a arxiu actiu, dispositiu espacial i laboratori formal. El recorregut evita qualsevol seqüència cronològica per proposar, en canvi, una lectura rizomàtica de la producció de l'artista fins ara. Obres de diferents escales, tècniques i naturaleses s'enllacen a partir d'afinitats formals, materials o conceptuals, generant un entramat on les peces semblen pensar-se mútuament. En aquest teixit de relacions afloren ressonàncies amb autors diversos, amb episodis menys transitats de les avantguardes i amb contextos culturals heterogenis, entenent sempre aquests processos de filiació no com a herències estables, sinó com a operacions de traducció, adaptació i desviament històricament situades.

L?ocupació de la planta baixa del CGAC concentra un dels nuclis més intensos del projecte. Allí es desplega un autèntic camp de forces compost per més d'un centenar d'escultures i pintures petites de caràcter biomòrfic o amebiforme. Lluny de qualsevol monumentalitat, aquestes peces insisteixen en la manualitat, en la precarietat fèrtil dels processos i en una economia de mitjans que torna protagonisme a la matèria. Hi ha una atenció sostinguda a la capacitat dels materials per resistir-se, deformar-se, fallar o mutar, com si la forma no fos el resultat d'una voluntat que domina, sinó d'una negociació constant entre gest, accident i comportament físic. L'error, la contingència i la inestabilitat no apareixen, per tant, com a anomalies per corregir, sinó com a estratègies productives capaces de posar en crisi les jerarquies de l'alta cultura moderna i el seu ideal de puresa formal.

Aquest èmfasi en l'aspecte processal converteix l'exposició en alguna cosa més que una acumulació d'obres. El que es posa en escena és una manera de pensar a través de la matèria, d'entendre la pràctica artística com un espai on la forma i el pensament es produeixen alhora. Per això el taller emergeix com el veritable model epistemològic del projecte: no només com a lloc físic de producció, sinó com a estructura mental, com a sistema obert de proves, associacions, interrupcions i troballes. La disposició de les peces en parets, terres i sostres remet precisament a aquesta lògica de treball en curs, a una sintaxi expositiva que no busca clausurar significats, sinó deixar visibles les costures, els desbordaments i les possibilitats de reorganització.

A aquesta lectura contribueix també el Doble Espai, l'obertura del qual tindrà lloc en un segon moment, a partir del 12 de juny. Allí, la mostra incorpora una instal·lació aèria de la qual pengen formes orgàniques de pell, configurant una mena de teatre d'ombres que introdueix una dimensió temporal i performativa en el recorregut. Davant la densitat tàctil i terrestre de les peces de la planta baixa, aquest àmbit sembla que suspengui l'experiència en un altre registre: més atmosfèric, més inestable, gairebé espectral. Les ombres projectades, l'oscil·lació dels volums i la fragilitat de les formes penjants amplien el vocabulari de l'exposició i reforcen una idea central en el treball de Bies Golas: la forma mai no està del tot tancada, sempre pot esdevenir una altra cosa, desplaçar-se, erosionar-se o transformar-se en imatge.

Tot plegat, l'exposició del CGAC es presenta com una estructura oberta i vectorial, propera per moments al metarelat, però sense caure en la temptació de la síntesi totalitzadora. El que proposa és més aviat un sistema de relacions en expansió, una constel·lació de peces que interroga les promeses i les esquerdes de la modernitat des d'una sensibilitat contemporània profundament atenta a allò residual, manual i vulnerable. En un moment en què bona part de les revisions de les avantguardes oscil·len entre la nostàlgia i la cita, el projecte de Misha Bies Golas opta per un gest més incisiu: tornar-les al terreny de la inestabilitat, de l'experiment i de la matèria viva.

Hi ha, en aquesta exposició, una voluntat clara de desmuntar la idea d'obra com a objecte autònom i acabat per pensar-la com a resta, assaig, mutació o fragment d'un procés més gran. Aquesta aposta també és la seva principal potència crítica. Perquè en desplaçar el focus des de la forma resolta cap a la forma en tensió, Bies Golas no només revisa les herències de les avantguardes històriques, sinó que reactiva una pregunta decisiva sobre el present: de quina manera continuar treballant amb aquests llegats sense convertir-los en estil, com sostenir el seu impuls experimental sense neutralitzar la seva capacitat de fricció. La mostra no ofereix una resposta tancada, però sí un espai fèrtil des del qual tornar a formular la pregunta.