Dan Flavin, l'arquitectura de la llum

Del 12 de juny al 17 d'agost, el MALBA de Buenos Aires dedica una gran exposició a Dan Flavin (Nova York, 1933-1996), figura essencial de l'art de la segona meitat del segle XX i un dels noms decisius en la reformulació de l'escultura contemporània. Conegut per les instal·lacions realitzades amb tubs fluorescents industrials de colors i formes estandarditzades, Flavin va transformar un material quotidià en una eina capaç d'alterar la percepció de l'espai, activar l'arquitectura i convertir la llum en matèria artística.

Organitzada per la Dia Art Foundation i comissariada per Jessica Morgan i Min Sun Jeon, la mostra reuneix diversos dels cossos de treball fonamentals desenvolupats per l'artista entre les dècades del 1960 i el 1970, oferint una panoràmica sòlida de la seva evolució i del seu impacte en la història del minimalisme. Més que una simple antologia, l'exposició es presenta com una immersió en un llenguatge que va desplaçar l'escultura de l'objecte a l'ambient, i que va fer del color, la irradiació lumínica i la relació amb l'espectador les eines expressives principals.

Tot i que el seu nom sol vincular-se immediatament a l'art minimalista, juntament amb creadors com Sol LeWitt, Donald Judd o Carl Andre, l'obra de Flavin desborda qualsevol classificació tancada. La seva producció comparteix amb el minimalisme l'ús de materials industrials, la reducció formal i el rebuig del gest expressionista, però també incorpora una dimensió poètica i perceptiva singular. A les seves peces, la llum no només ocupa l'espai: el modifica, el desmaterialitza i el torna inestable. El mur, la cantonada, el passadís o el buit deixen de ser suports simples per convertir-se en part activa de l'obra.

• Imatge: Dan Flavin, Untitled (to Thordis and Heiner), 1966–71. ©️ Stephen Flavin/Artists Rights Society (ARS), Nova York. Photo: Billy Jim, Nova York.

Flavin va començar a treballar amb llum a principis dels anys seixanta, després d'una etapa inicial marcada per dibuixos, assemblatges i les anomenades icones , peces que combinaven pintura, estructures i bombetes. El punt d'inflexió va arribar el 1963, quan va realitzar the diagonal of May 25, 1963 (to Constantin Brancusi) , considerada la seva primera obra composta exclusivament per un fluorescent. A partir d'aquell moment, l'artista va decidir treballar gairebé de manera exclusiva amb làmpades comercials, disponibles en diferents colors, longituds i disposicions, i va explorar amb una coherència radical totes les possibilitats espacials, cromàtiques i conceptuals d'aquest vocabulari mínim.

L'exposició que es pot veure fins al 17 d'agost a MALBA subratlla aquesta trajectòria a través d'algunes de les seves sèries i projectes més emblemàtics. Entre ells figuren els treballs dedicats al constructivista rus Vladimir Tatlin, una de les genealogies més importants dins l'obra de Flavin. En aquests “monuments”, l'artista va replantejar la idea de monumentalitat des de l'austeritat, i va substituir la massa i el volum tradicionals per una presència feta de llum, estructura i ressonància històrica. També s'hi inclou una peça dedicada a la mort de les víctimes de guerra, presentada originalment a la històrica exposició Primary Structures del Jewish Museum de Nova York, una mostra decisiva per a la consolidació del minimalisme als Estats Units. En tots dos casos, Flavin tensiona l'aparent neutralitat dels materials per obrir una reflexió sobre la memòria, l'homenatge i la càrrega simbòlica de la forma.

Un altre dels nuclis destacats de la mostra és la instal·lació Untitled (to you, Heiner, with admiration and affection) (1973), dedicada a Heiner Friedrich, un dels fundadors de Dia. L'obra no només remet a la pràctica habitual de Flavin dedicar les seves peces a artistes, amics, pensadors o figures properes, sinó que també posa en relleu l'estreta relació entre l'artista i la institució. Aquesta xarxa de dedicatòries —de vegades íntimes, de vegades intel·lectuals, de vegades gairebé elegíaques— constitueix un dels trets més singulars de la seva producció: davant de la suposada fredor del minimalisme, Flavin va introduir un sistema de referències personals que dota les seves obres d'una càrrega afectiva inesperada.

La història de Dan Flavin està, de fet, profundament entrellaçada amb la de la Dia Art Foundation, que conserva la col·lecció més important del seu treball i hi dedica un espai permanent a Bridgehampton, Nova York. Fundada el 1974 per Philippa de Menil, Heiner Friedrich i Helen Winkler, Dia va néixer amb la voluntat de donar suport a projectes artístics de gran escala i ambició conceptual que difícilment haurien pogut realitzar-se dins dels circuits institucionals convencionals. El propi nom de la fundació, pres del grec i traduïble com “a través de”, al·ludeix a aquesta idea de travessar límits i fer possible allò que semblava inviable. Avui, Dia compta amb diversos espais permanents i temporals als Estats Units i Alemanya, i ha tingut un paper decisiu en la conservació, l'estudi i la difusió d'artistes fonamentals del minimalisme, el land art i l'art conceptual.

En el cas de Flavin, aquesta relació institucional és especialment significativa perquè la seva obra depèn d'un delicat equilibri entre idea, muntatge, tecnologia i espai arquitectònic. Les seves instal·lacions no s'esgoten en la presència física del tub fluorescent: allò essencial succeeix en l'expansió de la llum sobre les superfícies, en la vibració del color sobre els murs i en l'alteració de la percepció corporal del visitant. L'espectador no contempla l'obra des de fora, sinó que la travessa, l'habita i en queda embolicat. En aquest sentit, Flavin va obrir un camí decisiu per a moltes pràctiques posteriors d'instal·lació i art immersiu, en desplaçar l'atenció de l'objecte a l'experiència.

L'exposició permet tornar sobre aquesta dimensió amb una claredat especial. Reunir obres històriques dels anys seixanta i setanta no vol dir només revisar els moments fundacionals d'una carrera excepcional, sinó també reconsiderar la vigència d'una investigació artística que continua dialogant amb el present. En un temps saturat d'imatges i pantalles, l'obra de Flavin conserva intacta la capacitat per produir estranyament amb mitjans mínims: una llum industrial, una cantonada, una línia de color. Només cal per transformar per complet un lloc.

Més de mig segle després de les primeres peces amb fluorescents, Dan Flavin continua sent un artista de referència no només per haver expandit els límits de l'escultura, sinó per haver demostrat que la llum —aquest element immaterial, quotidià i aparentment funcional— es podia convertir en una forma de pensament. A Dia Beacon, aquesta intuïció torna a desplegar-se amb tota la seva potència: com a color, com a arquitectura, com a presència i com a experiència.