Opinió
Harquitectes. L’arquitectura de la memòria.
Hi ha arquitectes que, abans de construir edificis, construeixen atmosferes. Els H Arquitectes treballen precisament des d’aquest (no) lloc: des d’allò intangible. En la relació subtil entre memòria i matèria, entre llum i sobrietat, entre les empremtes dels espais i les persones que els habiten. La seva és una arquitectura digestiva, de sediment. No colonitza els llocs, sinó que hi dialoga. I potser és precisament això el que fa tan suggeridora la seva elecció per projectar dos dels grans temples museístics del país (el MNAC i el MACBA, poca broma): perquè el seu llenguatge sembla incompatible amb el gest espectacular. En un temps d’arquitectures concebudes per ser fotografiades, ells continuen projectant espais per habitar la memòria i projectar-la en el futur.
Hi ha en els seus edificis una estranya combinació de rigor i sensibilitat. Els murs mantenen les seves impureses; les taques, les esquerdes, els rastres de pintura o les textures erosionades no són eliminades, sinó incorporades com a capes de temps. Com si l’edifici pogués recordar. Harquitectes treballa amb la memòria dels espais de la mateixa manera que alguns artistes treballen amb la matèria: escoltant-ne les resistències. La seva arquitectura respira una sensibilitat mediterrània profunda, ben propera a la llum, l’aire, la terra. La totxana, la ceràmica vidriada, les voltes catalanes, la ventilació creuada o la llum tamisada apareixen no com cites historicistes, sinó com mecanismes ancestrals revisitats des d’una consciència contemporània, ecològica i silenciosa.
Vapor Prodis, coberta del passatge interior.
Per iniciar-se en el seu univers convé visitar les Cristalleries Planell, a les Corts (2015). Allà ja hi apareixen moltes de les constants del despatx: la relació climàtica amb l’espai, la sostenibilitat entesa des de la intel·ligència passiva, la capacitat de transformar una antiga fàbrica en un lloc de convivència sense dissoldre’n l’ànima industrial. Les grans xemeneies bioclimàtiques emergeixen com una presència escultòrica inesperada, gairebé metafísica. També la Lleialtat Santsenca (2017), al barri de Sants, permet entendre aquesta manera de fer. Allà la bellesa no prové de l’acabat impecable, sinó de les petges de la memòria. Els murs interiors, amb les seves ferides visibles, semblen explicar la història obrera i associativa del barri millor que qualsevol plafó museogràfic. H Arquitectes no restaura per esborrar el temps; restaura perquè el temps continuï parlant.
Però és probablement al Vapor Prodis on la seva arquitectura assoleix una emoció més fonda. Costa trobar un edifici recent tan mancat de vanitat. L’antiga fàbrica és transformada en un espai destinat a persones amb trastorns mentals sense renunciar ni a la dignitat industrial de la nau ni a l’escala humana que requereix el programa. Els volums de fusta inserits dins l’estructura fabril semblen petites arquitectures de recolliment dins una arquitectura major de llum. Tot respira serenor: la relació entre buit i matèria, la cadència dels espais, la manera com el sol descansa sobre els materials. Hi ha edificis que impressionen; aquest acompanya. I és aquí on apareix la gran virtut d’H Arquitectes: entendre que l’arquitectura no és només una disciplina formal, sinó també una forma de cura.
Potser per això resulta inevitable imaginar que les futures ampliacions del MNAC i el MACBA fugiran de la grandiloqüència. Costa pensar en un edifici-objecte sorgit d’aquest estudi. Més aviat podem esperar espais porosos, habitables, delicats amb la preexistència i atents a la respiració dels visitants. Arquitectures que no competiran amb les col·leccions, sinó que les acolliran. Arquitectures capaces d’introduir silenci enmig del soroll visual contemporani. Si alguna cosa ens ha ensenyat H Arquitectes és que encara és possible construir des de la contenció, des de l’atmosfera i des d’una idea profundament humanista de l’espai. Una arquitectura que no necessita cridar perquè, simplement, està.
Et poden
Interessar
...
