Opinió
Assignatures pendents
He escoltat diverses vegades la consellera de Cultura explicant els seus projectes per al departament que dirigeix. Fa un plantejament continuista respecte a l’anterior consellera i assegura que consolidarà la línia de creixement pressupostari. Té empenta i un equip engrescat. Reclama més compromís de les altres conselleries i de la societat a favor de la cultura.
El que es proposa és correcte, sense grans novetats, però en la línia de recuperar les coses pendents des de fa una o dues dècades. En tot cas, en un país on cada governant que comença sembla obligat a destruir les herències rebudes, fa de bon escoltar. De les coses que li he sentit explicar dedueixo, però, que hi ha un parell de temes pendents que no acabo de saber si estan entre les seves prioritats: un és la fotografia i l’altre, l’arquitectura. N’hi ha més, de temes pendents, però aquests dos són especialment flagrants.
En el projecte d’implicació i noves funcions que l’any 2011-2012 l’equip que aleshores jo dirigia a la conselleria vam encarregar al director del Museu Nacional de Catalunya —home entusiasta i bon professional—, hi eren inclosos la fotografia i l’arquitectura. Consideràvem l’ampliació comptant amb els dos pavellons ubicats entre el Palau Nacional i la Font Màgica. Un havia d’estar destinat a la funcionalitat pròpia del museu i les seves col·leccions, que sens dubte haurien d’incloure també les arts del període comprès entre la postguerra mundial del 1945 fins a l’actualitat; per tant, les arts nascudes als anys seixanta, setanta, vuitanta i noranta, com, per exemple, el disseny, el còmic i la gamma digital.
Des de la conselleria, i jo personalment, vam insistir que, a més, les arts no precisament noves, com la fotografia i l’arquitectura, oblidades per les polítiques públiques nacionals, tinguessin al MNAC l’estructura professional imprescindible per posar en marxa un irrenunciable Centre Nacional de Fotografia i un encara més necessari Museu-Centre Nacional de l’Arquitectura, poseu-li el nom que vulgueu. La raó era ben senzilla: la fotografia ha estat a Catalunya, en termes històrics, un viver extraordinari de talent creatiu; i l’arquitectura ha estat, també en termes històrics, un referent internacional de reconeguda solvència i creativitat. És una disciplina que té noms, obres de referència, projecció mundial, escoles reconegudes i un sector professional de gran tècnica i categoria cultural. Un sector que, d’altra banda, passa dificultats. Ara per ara, ni la fotografia ni l’arquitectura tenen un lloc que construeixi discurs de passat; en conseqüència, tampoc de present i encara menys de futur.
És bo constatar, per tant, que finalment, amb més d’una dècada de retard, es pensi a escometre la imprescindible ampliació del MNAC. És bo que s’hagi triat un dels vells pavellons de la Fira, el de Maria Eugènia, al peu del Palau Nacional, per ampliar-lo. Però és una llàstima que el segon pavelló n’hagi quedat al marge. El MNAC és el gran referent de la museística catalana, per molt que la mirada general del país continuï mirant cap a una altra banda. Seria una magnífica aportació que a l’entorn del MNAC s’haguessin resolt les assignatures pendents de l’arquitectura i la fotografia.
Mentrestant, a Madrid s’està desplegant La Casa de la Arquitectura, al Paseo de la Castellana, a l’arqueria dels Nuevos Ministerios, pagada òbviament pel Ministeri de Transports. Es va inaugurar el desembre del 2023, i el seu objectiu és convertir-se en un referent nacional i internacional per a la divulgació de l’arquitectura, l’urbanisme i el paisatgisme a Espanya. La col·lecció estable de La Casa de la Arquitectura està constituïda per objectes, dibuixos, documents, plànols i imatges relacionats amb el patrimoni arquitectònic i urbanístic espanyol i compta amb una plataforma digital que ofereix accés en línia a la seva col·lecció.
Et poden
Interessar
...
