Reportatges
Antoni Ribas i Piera
Després d’anys de meritori en uns estudis de cinema (treballant d’ajudant de direcció, entre altres, de Luis García Berlanga), Antoni Ribas i Piera (Barcelona, 1935-2007) va fundar el 1966 la productora Montornés Films, i amb la seva muller de llavors, Elena Maria Tejeiro, va fer el seu primer llargmetratge, Las salvajes en Puente San Gil (1967), basada en l’obra teatral de José Martín Recuerda, que presenta la denúncia social d’una Espanya rural plena de prejudicis i que, tot i el seu argument, va ser una agradable sorpresa que vaig poder veure a la sessió de cloenda del Vè Certamen Internacional de Cinema i TV per a Nens, a Gijón, el setembre del 1967 (on vaig assistir per presentar un curtmetratge que havíem realitzat).
Després d’un Paraules d’amor (1968) amb Joan Manuel Serrat de protagonista, que no va voler assumir per discrepàncies amb el productor, i de L’altra imatge (1973), un drama d’invidents presentat al festival de Canes, arribà la seva obra cabdal: La ciutat cremada (1975-1976), un fresc sobre la societat catalana de primers del segle XX, amb tota la càrrega política de la Setmana Tràgica. Aquesta producció, amb el suport de PC Teide (Josep Maria Forn), va comptar amb les intervencions de no pocs polítics d’aquells moments de la transició i, per primera vegada des de la dictadura franquista, els espectadors van poder escoltar Els Segadors a la banda sonora, fet que va suposar tota una fita del cinema català i va aconseguir el suport tant del públic com de la crítica. Aquest era el primer títol de la trilogia del director sobre la història de Catalunya del segle XX, que va completar amb Victòria! (1981-83), que seria el projecte més ambiciós de tot el cinema català i que tornà a utilitzar la fórmula de La ciutat cremada però, en aquest cas, amb uns resultats, de públic i crítica, molt decebedors. Les vuit hores de metratge original finalment s’estrenaren en tres llargmetratges: Victòria! La gran aventura d’un poble, Victòria! La disbauxa del 17 i Victòria! El seny i la rauxa. La darrera pel·lícula d’aquesta trilogia seria Terra de canons (1993-2000), sobre una família durant la guerra civil espanyola, que va ser estrenada sense pena ni glòria i que li comportà greus problemes econòmics. A més de la seva personal trilogia històrica, Ribas també va ser l’autor de Catalans universals (1978), El primer torero porno (1985) i Dalí amb d de Déu (1988).
Josep Maria Planas entrevistant, el 1969, al realitzador Antoni Ribas.
Antoni Ribas va realitzar nombroses activitats polítiques antifranquistes, entre les quals la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, i va rebre l’Ordre de les Arts i les Lletres de França, en reconeixement a la seva tasca professional. Va morir, d’infart, l’octubre del 2007, deixant una ambiciosa filmografia que volia igualar el que en el cinema italià suposava el Novecento, de Bertolucci (1976). Amb totes les seves llums i ombres, Antoni Ribas és, sens dubte, una destacada arrel del cinema català (pel que va fer i el que, amb recursos, podria haver fet).
Et poden
Interessar
...
