Premi_Bonart_1280x150

Opinió

Alerta! La censura es contagia

Què he de fer, doncs? Què han de fer els artistes, escriptors i dramaturgs catalans? Expressar les coses tal com les veuen, les senten i les poden argumentar, escriure o visualitzar?

Eugenio Merino. Always Franco, 2012. Cortesia Museu de l’Art Prohibit.
Alerta! La censura es contagia

Anava a dir que el món cultural viu arronsat; temorenc; propens a agradar a tothom, per treure’n rèdit; vigilant de no ferir la sensibilitat d’aquells que mouen els –poquíssims– diners públics que es destinen a les arts poètiques, visuals, escèniques, literàries i industrials.

Anava a dir, també, que el món de la cultura es comporta exactament de manera contrària a allò que se li pressuposa: és egòlatra, egoista i viu permanentment en guerra amb els col·legues poetes, artistes, teatrers, escriptors i cineastes. És una guerra freda, farcida de posats cordials, de petons i magarrufes, però tot és impostat, fals: aquella subvenció que rep un altre, no la reps tu; aquella exposició que ha aconseguit programar un jovenet acabat d’arribar al camp de batalla, te l’ha pispat a tu, que has anat a cent inauguracions per fer-te veure, per ensenyar la teva cara més amable.

Anava a dir que ningú posa en qüestió el sistema cultural. I quan algú ho fa, se l’aplaudeix, però sempre en privat, no fos cas que els qui manen veiessin un polze amunt en un post d’una xarxa social en què s’ha posat en qüestió la seva comandància. Anava a dir que, d’aquesta acceptació d’un entramat cultural presidit políticament pels menys preparats en la matèria cultural –en les matèries culturals–, en brollen conseqüències: la principal és la perpetuació de la concepció salvatgement neoliberal de la cultura catalana.

 

Anava a dir...

 

Anava a dir aquestes i més coses. Però ara m’adono que no ho he de fer. No he de dir-les perquè podria ser que hi hagués algú que, ves per on, hagués pensat en mi per escriure un text o, això ja seria el súmmum, que fes de comissari d’una exposició. I, si les dic, potser buscarien algú més dòcil o submís que jo per portar a terme aquestes tasques. Potser els editors d’aquesta mateixa revista, que tan amablement m’acullen des de fa molts anys, si dic aquestes coses potser se sentirien traïts per haver fet un ús excessiu de la meva llibertat d’expressió, que mai no han vulnerat.

Què he de fer, doncs? Què han de fer els artistes, escriptors i dramaturgs catalans? Expressar les coses tal com les veuen, les senten i les poden argumentar, escriure o visualitzar? O, ben al contrari, cal arraulir-se, encapsular-se en les teves pròpies cauteles o en les pors que se t’acumulen? Cal decidir si som ramat o consciències inquietes, em va dir un dia l’amic Arnau Puig. D’això va la cosa, em penso.

 

L’expressió artística ha de tenir límits?

No vull dir que la decisió sigui senzilla. Perquè els estratagemes de la censura són múltiples: abans de la prohibició expressa, els censuradors tenen altres tàctiques menys invasives, gairebé invisibles, per mitjà de les quals obtenen el mateix resultat. I aquesta invasió sibil·lina del poder en la llibertat creativa produeix un pòsit de dubtes en el mateix creador. Aleshores és quan l’artista es deu preguntar: “Si ja sé que no em deixaran fer una cosa, per què invertir temps i esforç a fer-la? Potser millor que rebaixi les ambicions originals del projecte, que adeqüi els meus propòsits als límits que m’imposen, explícitament o amb evasions i circumloquis.” I, d’aquesta manera, qui hi surt guanyant no és l’artista, sinó el poder, que ja no cal que faci res per imposar la seva força.

La censura és una malaltia que ens compromet a tots: hi ha uns censuradors, però immediatament després hi ha un cor que la suporta o la tolera o, en tot cas, no la denuncia. I la censura es contagia amb facilitat. És com una epidèmia indetectable. Quan això es produeix en el camp de la cultura, on no hi hauria d’haver dogmes de fe ni persecucions ideològiques, el resultat és miserable, cataclísmic, d’una abjecció suprema.

Proposo un enfrontament directe amb els censuradors? Com que tothom que té poder (presidents de patronats, directors de museus o centres d’art, directors de mitjans de comunicació, responsables d’una editorial...) té temptacions prohibitives, l’enfrontament no cal que sigui directe. Juan Goytisolo proposa una tàctica obliqua: “No es tracta de posar la ploma al servei d’una causa, per justa que sigui, sinó d’introduir-ne el ferment contestatari en l’àmbit de l’escriptura. Encaixar la trama novel·lesca al motlle d’unes formes reiterades fins a la sacietat condemna l’obra a la irrellevància.” És a dir, si traslladem la formulació al món de l’art, encaixar la teva feina en allò usual i allò sistèmic et condueix a la irrellevància com a artista. El camí contrari no vol dir necessàriament recórrer al pamflet (pel qual, d’altra banda, cada cop sento més estima) sinó introduir “el ferment contestatari” a l’obra, al pensament, a la crítica. Per no sotmetre’s a l’imperi de la censura.

Anava a dir que, en tot cas, la solució a la censura no és fer un museu d’obres censurades... Calla, Minguet, censura’t una mica, nen. 

Mapes_ametrics_Bonart_180x180 pxinclassificables

Et poden
Interessar
...

Bonart_banner-1280x150_FONS-AVUI-90