Del gest urbà a la icona global: el còmic com a gramàtica visual del present

L'exposició KAWS. Art & Comix , presentada a l'Albertina Modern fins al 27 d'octubre, proposa un recorregut que no es limita a mostrar obres: construeix un sistema de relacions on el còmic, la caricatura, la pintura i l'escultura contemporània s'entrecreuen com a llenguatges equivalents. Sota el comissariat d'Angela Stief i Florian Waldvogel, la mostra planteja una hipòtesi clara: el còmic no és un gènere marginal, sinó una de les estructures visuals més influents de l'imaginari global contemporani.

Des del començament del recorregut, el diàleg entre l'obra de KAWS i peces d'artistes com Roy Lichtenstein, Keith Haring, Jean-Michel Basquiat o Gottfried Helnwein estableix una genealogia oberta en què el traç gràfic deixa de ser il·lustració per esdevenir llenguatge autònom. El pop art, la caricatura política, el grafit i la pintura neoexpressionista apareixen aquí no com a estils aïllats, sinó com a variacions d'una mateixa pulsió: traduir l'experiència urbana en signes immediats, llegibles i emocionalment directes.

• Peter Saul, The Government of Califòrnia, 1969.

En aquest context, el còmic es revela com una forma de pensament visual anterior fins i tot a la seva institucionalització moderna. L'estructura seqüencial, l'economia narrativa i la capacitat per condensar emoció en pocs gestos el converteixen en un dispositiu cultural transnacional. L'exposició insisteix en aquesta idea en situar artistes com Basquiat o Ad Reinhardt en una lectura expandida del “llenguatge de vinyetes”, on la frontera entre pintura i narració es dilueix.

L´obra de KAWS ocupa un lloc central en aquest entramat. La seva trajectòria, iniciada al graffiti dels anys noranta, parteix d'una intervenció directa a l'espai públic: intervenir anuncis, cartells i publicitat urbana per alterar-ne els codis visuals amb els ulls creuats característics. Aquest gest, aparentment simple, desplaça el sentit de la imatge comercial cap a una zona ambigua entre la ironia i la malenconia.

• Keith Haring, Pop Shop Tòquio.

A les seves escultures de gran escala, realitzades en materials diversos com fusta, bronze o estructures inflables, les seves figures —els anomenats COMPANION i BFF— apareixen com a personatges suspesos entre la tendresa i l'alienació. De vegades s'abracen, d'altres es cobreixen la cara o romanen aïllats, construint una iconografia emocional que reflecteix una subjectivitat contemporània marcada per la solitud, la saturació visual i la hiperconnectivitat. En aquest sentit, el treball de KAWS no només tradueix el llenguatge del còmic a l'escultura: el transforma en un sistema afectiu.

Però l'interès de l'exposició no resideix únicament en la consolidació de l'artista com a icona global, sinó com la seva obra activa un diàleg més ampli sobre la imatge contemporània. En una cultura on les fronteres entre art, entreteniment, publicitat i xarxes digitals han esdevingut poroses, el còmic emergeix com una gramàtica dominant. La lògica fragmentària, la capacitat de síntesi i l'accessibilitat el converteixen en una forma de percepció col·lectiva.

• Tschabalala Self, La Morena Pyramid, 1990.

Enmig d'aquest recorregut, destaca una intervenció que introdueix una dimensió diferent del discurs: la instal·lació de Mimi Gross i The Ruckus Construction Company. Lluny de l'univers digital o de l'estètica polida de la icona global aquest projecte remet a una tradició de construcció manual, col·laborativa i profundament material de l'art.

Mimi Gross, artista nascuda a Nova York el 1940, ha desenvolupat una pràctica centrada en instal·lacions tridimensionals que transformen l'espai expositiu en experiència habitable. El seu treball, juntament amb el col·lectiu The Ruckus Construction Company —format en el context dels projectes de Red Grooms als anys setanta—, va donar lloc a la cèlebre Ruckus Manhattan, una reconstrucció satírica i expandida de la ciutat de Nova York. Aquella obra no representava la ciutat: la reimaginava com un còmic tridimensional on els espais urbans podien recórrer-se físicament.

En el context de l'exposició de l'Alberta Modern, aquesta instal·lació adquireix un valor particular: funciona com a contrapunt històric i conceptual davant de l'estètica digitalitzada de KAWS. Si les seves escultures sintetitzen el llenguatge del còmic en icones globals reproduïbles, el projecte de Gross i el seu col·lectiu torna aquest mateix llenguatge a la seva dimensió física, artesanal i comunitària.

El recorregut de KAWS. Art & Comix planteja així una tensió fonamental: entre la imatge com a producte global i la imatge com a espai viscut. Entre la icona reproduïble i la ciutat construïda col·lectivament. Entre la superfície polida de la cultura visual contemporània i la matèria inestable dels seus orígens gràfics.

En darrer terme, l'exposició no es limita a celebrar el còmic com a influència artística, sinó que el situa al centre d'una pregunta més àmplia: com veiem avui, com circulen les imatges i quin tipus de subjectivitat construeixen. En aquesta pregunta, el còmic deixa de ser un gènere per esdevenir una condició del present.