SAC-Bonart-817x88
Montse Badia

Opinió

Rizomes o l'urgència de revisar el contracte social-natural

Montse Badia 05/02/21
Rizomes o l\'urgència de revisar el contracte social-natural Joan Jonas. Moving Off the Land II. 2019. Ocean Space, Església de Sant Llorenç, Venècia. Performance amb Ikue Mori i Francesco Migliaccio. Encàrrec de TBA21-Academy. Foto: Moira Ricci. © Joan Jonas.
180x180-1210719_Vacca_Banner_180x180
Si alguna cosa ens està ensenyant aquest 2020 és que és urgent revisar el contracte social-natural i no tan sols això, també hauríem d’aprendre de la capacitat d’adaptació i evolució d’alguns animals i assimilar uns models d’intel·ligència més complexos. Ho hem vist en la naturalesa i ho veiem en la societat. Els dinosaures, que van dominar la Terra durant milions d’anys, es van extingir, però de la seva evolució han arribat fins als nostres dies els ocells, més petits, amb menys necessitat d’aliment i més capacitat per a adaptar-se a l’entorn. Un altre exemple fascinant és el polp, un animal que realitza una autoedició genètica que li permet adaptar-se als canvis. Les seves neurones estan reparti-des per tot el cos, de manera que podríem parlar de nou cervells, un de central al cap i vuit de perifèrics, repartits entre els diferents tentacles.

Les grans estructures monotemàtiques tenen els dies comptats. En una entrevis-ta recent a A*DESK, Frédéric Migayrou, conservador cap d’arquitectura i disseny del MNAM-CCI Centre Pompidou de París, reflexionava sobre l’evolució del sector dels museus després de la pandèmia i proposa-va fer el museu més permeable a la par-ticipació i a la circulació de la informació, utilitzar la tecnologia perquè el museu es converteixi en un mitjà de comunicació.   No sé si les grans institucions són consci-ents d’aquest grau zero en el qual estem ara mateix. Ho acaba de dir Judith Butler en una xerrada virtual organitzada per Whitechapel: “La pandèmia és una crisi en si mateixa, però també exacerba les crisis preexistents de capital, cures, racial i climàtica.” No sé si la societat i les institu-cions tenen la capacitat de repensar-se a aquest nivell. Però potser l’única possibi-litat de supervivència és la de redimensi-onar-se per a poder evolucionar, la de per-dre centralitat per a poder adaptar-se al nou mitjà. Compartir estructures i metres quadrats, pensar menys en rendibilitat econòmica i més en rendibilitat cultural i social. És l’hora que els museus deixin de pensar-se com a luxosíssimes botigues Prada per a convertir-se en espais (físics i virtuals) accessibles i utilitzables, llocs de trobada i d’ús. Si ara mateix les escoles no tenen espai suficient per a poder funcionar amb seguretat, per què no aprofitar la generositat en metres quadrats dels espais museístics? És el moment que cultura i educació siguin vasos comunicants. És el moment de les petites estructures, de l’autogestió, dels gestos mínims d’incidèn-cia màxima, de les xarxes de neurones, dels rizomes. Tornem a Deleuze i Guat-tari: “En el rizoma està en joc una relació amb la sexualitat, amb l’animal, amb el vegetal, amb el món, amb el llibre, amb tot el natural i l’artificial, enfront de la relació arborescent.”

Et poden
Interessar
...

Banner 817x68 CAT