La inestabilitat com a condició del present, la dissolució de les estructures que semblaven permanents i la necessitat d’adaptar-se a un món cada vegada més accelerat articulen Todo lo sólido se desvanece en el aire, una exposició que ocupa la Sala 2 del Centre del Carme de València (CCCC) del 23 d’octubre al 13 de desembre de 2026. Comissariada per Diana Padrón (col·laboradora de Bonart) i organitzada pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, la mostra proposa una lectura crítica de les transformacions que afecten les formes de treball, el consum, l’habitatge, la tecnologia i les dinàmiques de producció cultural, situant la ciutat de València com a territori d’anàlisi.
La proposta parteix del paradigma de la volatilitat, una condició que no es limita als mercats financers o als valors econòmics, sinó que s’estén a les relacions laborals, els drets, la vivenda, les pràctiques de consum, la moda, el gust i fins i tot els vincles afectius. En un context marcat per la virtualització, la immediatesa i la flexibilitat permanent, allò que semblava estable es desplaça cap a un escenari de transformació constant, on la capacitat d’adaptació es presenta gairebé com una exigència estructural.

Foto: Juan R. Peiró i són imatges cedides pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana.
Aquestes tensions es despleguen a través dels treballs de María Alcaide, Pablo Capitán del Río, Denis Darzacq, Natalia Domínguez, Miquel García, Cristina Garrido, Laura Llaneli, Lemos and Lehmann i Lorenzo Sandoval. La diversitat de llenguatges —des de la investigació artística, el disseny, la il·lustració i la fotografia fins a l’escultura, la instal·lació, el vídeo i l’art sonor— configura un recorregut que aborda la volatilitat des de perspectives complementàries, amb especial atenció a les mutacions de l’entorn social, econòmic i cultural.
María Alcaide se centra en les transformacions del món laboral a partir de diferents enquestes a treballadors, interrogant els criteris i les estratègies que condicionen els processos de selecció de personal. La seva proposta es materialitza en una instal·lació que recrea un entorn d’oficina, traslladant a l’espai expositiu les dinàmiques de control, adaptació i rendiment que defineixen bona part de les estructures laborals contemporànies. També des de l’àmbit del treball, Lorenzo Sandoval desenvolupa una investigació sobre les fàbriques tèxtils valencianes, articulada a través de fotografia i escultura, que posa en relleu la relació entre les tecnologies tradicionals i els sistemes de producció que avui associem a la modernitat tecnològica.

La fragilitat i la transformació també es manifesten en les propostes de Lemos and Lehmann, que presenten una imatge d’un núvol de vapor procedent d’un volcà islandès, una representació de la dimensió efímera i canviant de la matèria. Aquesta imatge dialoga amb l’univers sonor de Laura Llaneli, que transforma la idea del núvol en una instal·lació formada per platets de percussió trencats, procedents d’altres músics, per explorar la transformació, la impossibilitat sonora i els límits de l’escolta. La seva recerca incorpora també una reflexió sobre la incapacitat de percebre el propi cos, recuperant un fragment de Nuestra parte de noche, de Mariana Enríquez, en què el batec accelerat del cor esdevé una invitació a interrompre el frenesí que acompanya la vida quotidiana.
El cos, el cansament i l’exigència de rendiment són igualment presents en el treball de Natalia Domínguez, que incorpora respiracions d’angoixa i esforç, convertides en una presència sonora que recorre la sala. La instal·lació que acompanya aquesta proposta, construïda amb materials procedents d’un paracaigudes, reforça la reflexió sobre la volatilitat dels cossos i la seva exposició a les exigències d’un sistema que reclama adaptació permanent.
Des d’una mirada sobre la indústria cultural, Cristina Garrido aborda en una peça audiovisual els mecanismes de la hiperproducció, especialment aquells que envolten les fires d’art i els circuits de visibilitat i legitimació. Denis Darzacq, per la seva banda, reflexiona sobre l’obsolescència programada i les dinàmiques del consum a través d’imatges de cossos que floten en supermercats, una escena que altera la normalitat de l’espai comercial i suggereix la inestabilitat dels models de consum contemporanis.

La qüestió de l’habitatge, una de les tensions més visibles de la realitat urbana, emergeix en l’obra de Miquel García, que presenta un skyline de València de més de set metres de longitud construït a partir de les xifres de l’evolució dels preus del metre quadrat de lloguer i de venda. La ciutat esdevé així una representació material de les transformacions econòmiques i de les dificultats d’accés a l’habitatge. Pablo Capitán del Río completa aquest recorregut amb una escultura de resina que es transformarà progressivament al llarg del període expositiu fins a desvanèixer-se. La peça incorpora la temporalitat i la fragilitat com a elements constitutius de l’obra, qüestionant la mateixa idea de solidesa escultòrica i establint un vincle amb les pràctiques de l’Art Povera dels anys setanta.
Presentada pel director-gerent del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, Nicolás Bugeda, juntament amb la comissària Diana Padrón i alguns dels artistes participants, l’exposició planteja una lectura de la cultura contemporània marcada per la dissolució de les certeses i la transformació constant. Padrón assenyala que la manera d’entendre el món està travessada pel paradigma de la volatilitat, que afecta tant els mercats i els valors financers com les condicions laborals, els drets, l’habitatge, el consum, la moda, el gust i les relacions afectives. En l’era de la radical virtualitat, explica, l’espai domèstic ha esdevingut també un centre de teletreball, mentre els riders travessen la ciutat com si volessin, en una imatge que sintetitza les contradiccions del present.

El títol de la mostra, segons la comissària, funciona com una consigna que reafirma la crisi de qualsevol categoria estable associada al treball immaterial, a l’apologia del rendiment i a la lògica multitasking, que ens aproxima a la figura de l’acròbata, obligat a desafiar la gravetat i a adaptar-se a qualsevol posició, per impossible que sigui. Aquesta capacitat de transformació, que sovint es presenta com a resiliència, també comporta una interrogació sobre les ferides que deixen les circumstàncies adverses i sobre la manera com la societat assumeix la necessitat de modificar-se contínuament. En aquest sentit, Padrón recorda que ni tan sols l’escultura és sòlida, i que la resiliència s’ha instal·lat en les nostres vides com una exigència de canvi i adaptació, amb la paradoxa de pretendre tornar sempre a un estat habitual després de situacions que inevitablement ens transformen.