La incomoditat no el molestava; fins i tot es diria que l'estimulava...
Un mati, en arribar a casa seva, vaig trobar els pots de colors, els pinzells escampats... aquells que els dits de Picasso havien impregnat de manera febril... La tela que havia pintat durant la nit continuava al mateix lloc, recolzada contra la paret... Sense preocupar-se per la comoditat, treballava lluny del cavallet, amb el cos encorbat, de vegades assegut a terra, després d'haver collocat la tela de qualsevol manera i a qualsevol lloc...
Brassaï
Durant dècades hem llegit Pablo Picasso des del cos, el mite o el traç, però poques vegades des de l’estructura. Picasso i l’arquitectura corregeix aquest biaix i proposa una lectura transversal de l’artista a través d’un territori poc explorat: el diàleg amb la ciutat, l'arquitectura i el volum. Amb prop de 150 obres i documents —incloent-hi préstecs internacionals de primer nivell com els del MoMA—, la mostra posa sobre la taula que redefinir la pintura implicava, necessàriament, reinventar l’espai.
Comissariada per Enrique Granell, Emmanuel Guigon i Maisa Navarro, tres veus amb un ampli coneixement de les relacions entre art i arquitectura, la mostra proposa anar més enllà de la condició de Picasso com a pintor i escultor. Sense haver estat arquitecte en el sentit estricte de la paraula, l’artista va actuar com un autèntic arquitecte de la pintura: va desmuntar les convencions de la perspectiva, va qüestionar la representació tradicional de la realitat i va assajar noves formes de construir visualment el món. Especialment a partir del cubisme, la fragmentació, la superposició de plans, les interseccions i la multiplicitat de punts de vista van obrir un camp d'investigació que connectaria amb alguns dels grans debats arquitectònics del segle XX.

Le Corbusier, Toro II, 1953, Fundació Le Corbusier, París.
L'exposició articula una lectura en què espai, temps, forma i materials esdevenen elements fonamentals per comprendre aquesta proximitat. No es tracta simplement de localitzar edificis, interiors o paisatges urbans en la producció de Picasso, sinó d'identificar una manera de pensar l'espai que travessa tota la seva obra. La ciutat deixa de ser un escenari per esdevenir una estructura visual; l'interior domèstic es transforma en un territori de relacions i tensions, mentre que els objectes, els volums i les formes adquireixen una nova autonomia dins de la composició. En aquest sentit, la mostra estableix correspondències, ressons i paral·lelismes entre l'univers picassià i l'evolució del pensament arquitectònic contemporani.
El recorregut s'organitza al voltant de diversos àmbits que funcionen com a capítols d'una mateixa investigació: l'arquitecte, les visions urbanes, l'interior, les gàbies d'espai i la síntesi de les arts. Cadascun d'aquests espais permet abordar una faceta diferent de la relació de Picasso amb l'entorn construït, des de la seva manera de concebre els volums fins a la dissolució dels límits entre disciplines. La diversitat de materials i perspectives contribueix a construir un relat que no busca establir influències unidireccionals, sinó revelar una xarxa de connexions entre pràctiques artístiques i arquitectòniques.

Le Corbusier, Planxa núm. 1 de l’Àlbum Unité. Dossier de gravats, 1 (28/130). Aiguafort i aiguatinta estampats en onze colors per l’Atelier Crommelynck el març del 1965, a partir d’un pastel original de Le Corbusier del 1953. Fondation Le Corbusier, París. © Le Corbusier, VEGAP, Barcelona, 2026© Le Corbusier, VEGAP, Barcelona, 2026.
Un dels moments més significatius de l'exposició arriba amb l'encontre entre Picasso i Le Corbusier, dues figures que, des de llenguatges diferents, van protagonitzar transformacions radicals en la concepció de l'espai modern. La relació entre tots dos esdevé el punt de confluència d'un discurs que, tal com assenyala Maisa Navarro, presenta una certa circularitat: una primera aproximació a través de les obres plàstiques, que estableixen vincles i afinitats, i una segona lectura de caràcter documental que amplia i contextualitza aquestes relacions.
La comparació permet fins i tot invertir els papers i imaginar Le Corbusier com el Picasso de l'arquitectura, dues personalitats que van compartir una voluntat de ruptura amb els models heretats i una profunda investigació sobre les possibilitats de la forma. En aquest diàleg, la Unité d'Habitation de Marsella esdevé una referència especialment significativa, tant per la seva concepció de l'habitatge com per la seva manera d'entendre l'edifici com un organisme complex, capaç d'articular vida, espai i comunitat.

Maqueta per la decoración del mural del Col·legi d'arquitectes de Catalunya.
Aquesta trobada final no és, doncs, un apèndix del recorregut, sinó una manera de tornar a l'origen i comprendre la dimensió arquitectònica de la revolució picassiana. L'obra de l'artista apareix així com un laboratori de formes i idees que va contribuir a transformar la cultura visual del seu temps i que manté una relació profunda amb les qüestions que encara avui interpel·len l'arquitectura.
Amb aquesta exposició, el Museu Picasso s'incorpora a la celebració de Barcelona 2026 Capital Mundial de l'Arquitectura des d'una perspectiva singular. Una proposta que amplia els límits habituals de la lectura de Picasso i reivindica la seva capacitat per pensar, construir i habitar l'espai. Més que una aproximació temàtica a l'arquitectura dins de la seva obra, és una invitació a descobrir que, darrere del pintor que va canviar la història de l'art, hi havia també un creador que va transformar radicalment la manera de mirar i imaginar el món.