7 FVC_Anna-Irina-Russell_Anuncis-digitals_Bonart_817x88_v1

Exposicions

L’art com a fàbrica d’il·lusions i arquitectures de l’engany

Obra de Miquel Màrtir.
L’art com a fàbrica d’il·lusions i arquitectures de l’engany
bonart madrid - 16/11/26

L’art ha mantingut històricament una relació ambivalent amb la realitat. Capable de reproduir-la, deformar-la, qüestionar-la o substituir-la per construccions imaginàries, també ha desenvolupat sofisticats mecanismes per seduir la mirada i condicionar la nostra percepció del món. Sobre aquesta tensió entre aparença i veritat s’articula L’assalt de la il·lusió, una exposició que presenta el Cercle de Belles Arts de Madrid i que proposa una aproximació crítica a l’art com a instrument de producció de ficcions, enganys i formes de representació capaces de modelar tant els nostres desitjos com allò que reconeixem com a real.

La mostra, coproduïda pel Centre d’Art Santa Mònica i el Cercle de Belles Arts, amplia aquesta reflexió cap a qüestions especialment presents en el debat contemporani, com la postveritat, les dinàmiques de poder i la construcció hegemònica dels relats que determinen la nostra interpretació de la realitat. Més enllà d’identificar l’engany com una estratègia inherent a determinades pràctiques artístiques, l’exposició examina els dispositius tècnics, visuals i simbòlics que fan possible la seva eficàcia i que, sovint, romanen ocults darrere allò que es mostra.

  • Imatge de la trobada entre Núria Güell i el director del Santa Mònica, Enric Puig, en què l’artista li va proposar aplicar, de manera literal i com a acció artística, l’ideari del Centre d’Arts que dirigeix.

La proposta convida el visitant a endinsar-se en un recorregut on la il·lusió no es presenta únicament com un efecte visual, sinó com una estructura de coneixement i manipulació. Les obres i els dispositius expositius permeten descobrir com es construeixen les aparences, de quina manera s’articulen les relacions de poder que les sostenen i fins a quin punt la nostra experiència del real està condicionada pels mecanismes de representació. En aquest context, la irrupció dels deepfakes i de les tecnologies d’intel·ligència i creació artificial introdueix una nova dimensió en un debat que travessa tota la història de l’art: si durant segles les pràctiques artístiques han perfeccionat les tècniques de la il·lusió, no hauria de correspondre’ls ara també la tasca de desvetllar-ne els mecanismes?

En la seva presentació madrilenya, L’assalt de la il·lusió ocupa les tres sales expositives de l’edifici i es prolonga per altres espais emblemàtics, com el vestíbul i l’històric Saló de ball. L’arquitectura de la mostra adquireix així un paper fonamental en l’experiència del públic. Miralls, vel i parets mòbils configuren una escenografia canviant que altera els punts de vista, multiplica les perspectives i provoca contínues entrades i sortides dels territoris de la ficció. El visitant queda integrat en un dispositiu que reprodueix, des de l’espai mateix, els procediments de seducció i ocultament que constitueixen el nucli conceptual de l’exposició.

  • Fabian Knecht, Isolation (Parkstück). ©Studio Fabian Knecht.

L’itinerari juga també amb la convivència de diferents llenguatges i modes de representació. La pintura, la fotografia, el vídeo i la instal·lació produeixen efectes de realitat diferents, i la seva yuxtaposició permet observar com canvia la nostra percepció quan transitam d’un mitjà a un altre. Les expectatives se superposen, les imatges adquireixen nous significats i allò que semblava oferir una visió estable del món revela la seva condició de construcció.

Aquest recorregut s’articula en quatre àmbits que funcionen com a diferents etapes d’una mateixa experiència crítica. El primer, dedicat a l’espai d’il·lusió, situa el públic en un territori on les lleis de la percepció deixen de respondre a la raó per posar-se al servei de la seducció. La manipulació del punt de vista i l’alteració de les coordenades espacials estableixen un escenari en què l’aparença adquireix autonomia i la mirada queda sotmesa a les seves pròpies expectatives.

El segon àmbit, l’espai de revelació, introdueix el desvetllament dels procediments tècnics que fan possible la il·lusió. L’exposició mostra així el revers d’allò que inicialment havia seduït l’espectador i posa al descobert l’artifici que sosté cada efecte. No obstant això, aquesta revelació tampoc constitueix una resposta definitiva: sabem que tota il·lusió és una construcció i que descobrir-ne els mecanismes no implica necessàriament escapar de la seva influència.

  • A.A.Murakami, Beyond the Horizon. © A.A.Murakami. Encàrrec per M+, 2024. Fotografia d’Adam Kovář i PETR&Co. Cortesia de l’artista.

A continuació, l’espai de qüestionament trasllada la reflexió cap al present. En aquest apartat, els artistes s’enfronten als dispositius tecnològics i als seus efectes, qüestionant el paper que hi juguen les noves eines de producció d’imatges en una societat cada cop més condicionada per la circulació de representacions manipulades. La mirada crítica esdevé aquí una forma de resistència davant d’una maquinària de la il·lusió que ja no pertany exclusivament a l’àmbit artístic, sinó que travessa els sistemes de comunicació i les estructures de poder contemporànies.

Finalment, l’espai de recapitulació proposa una lectura genealògica de les estratègies mitjançant les quals l’art ha construït, al llarg dels segles, aquest moviment constant entre l’ocultament i la revelació. La història de les imatges apareix així com una successió de veles, artificis i desvetllaments que han transformat la nostra relació amb el visible.

FVC_Portes-endins_Anuncis-digitals_Bonart_180x180_v1banner-automobil-180x180

Et poden
Interessar
...

banner-bonart