En un antic edifici bancari reconvertit en espai expositiu, amb tota la càrrega simbòlica d’una arquitectura que evoca el poder financer i les seves estructures de control, una exposició col·lectiva planteja una pregunta que transcendeix la falsificació monetària: què determina que alguna cosa sigui autèntica? Quan el fals resulta indistinguible del legítim, quina és, en realitat, la naturalesa de l’original? A Mueve Galería de Lima, Miguel Aguirre, Jimena Chávez Delion, Emilio Martínez Poppe, Priscilla Benyahia i Mykolas Valantinas articulen una investigació artística sobre els mecanismes de la creença, la confiança i l’autoritat que sostenen el sistema econòmic.
El punt de partida és una realitat que des de fa més de dues dècades situa Lima al mapa internacional de la falsificació de dòlars. Lluny de constituir un fenomen delictiu aïllat, aquesta activitat ha desenvolupat una economia paral·lela de considerable dimensió i sofisticació. El 2012, el Servei Secret dels Estats Units va obrir una oficina permanent a la capital peruana per fer front a aquesta activitat. En aquest context, els treballadors dels caixers i els canviaus han adquirit un coneixement especialitzat: examinen cada bitllet, interpreten els seus detalls i avaluen la seva autenticitat. Cada transacció es converteix així en un exercici de verificació en què la confiança queda sotmesa a una sospita permanent.

Aquesta realitat obre una reflexió sobre la naturalesa dels diners i els sistemes de poder que els legitimen. La moneda, sovint percebuda com un instrument neutral d’intercanvi, descansa també sobre una estructura política i una convenció compartida. L'antropòleg David Graeber va qüestionar precisament aquesta aparent neutralitat en els seus estudis sobre el deute, assenyalant que els sistemes monetaris no poden desvincular-se de les relacions de coacció i de la força que històricament els han sostingut. Des d’aquesta perspectiva, el dòlar no és únicament una unitat de valor, sinó també l’expressió d’una hegemonia econòmica i geopolítica.
L'antropòleg Julio Linares retoma i amplia aquesta perspectiva a Decolonizing Money (2026), on proposa repensar el predomini del dòlar i recuperar la memòria d’altres sistemes monetaris desplaçats per l’expansió de l’economia occidental. Entre els exemples que planteja figuren el cacau a Mesoamèrica i les closques de cauri a l’Àfrica occidental, formes d’intercanvi vinculades a altres concepcions del valor, en què la dimensió simbòlica, la transformació i fins i tot la impermanència hi jugaven un paper central.

Des d’aquesta perspectiva, la falsificació deixa de ser únicament una pràctica il·legal per convertir-se en una fissura des de la qual observar les convencions sobre les quals es construeix el valor. Si un bitllet fals pot reproduir amb precisió tots els signes que el fan reconeixible, la diferència entre l’original i la còpia no depèn només de la seva materialitat, sinó també de l’autoritat que els atorga legitimitat. Els diners apareixen així com una forma de ficció col·lectiva que necessita ser reconeguda i reproduïda constantment per mantenir la seva eficàcia.
La proposta de Mueve Galería situa aquesta contradicció al centre d’una reflexió artística i política sobre la confiança, la representació i els dispositius que regulen l’economia global. La galeria, que també ha participat a Mira Art Fair de Paris, desenvolupa una línia de treball que connecta l’escena artística peruana amb els circuits internacionals. En aquest projecte, l’espai expositiu, antic escenari de l’activitat financera, adquireix una dimensió especialment significativa: l’arquitectura que abans simbolitzava l’autoritat dels diners acull ara una investigació que posa en dubte els seus fonaments.