Viterbo encén el seu 'campanar que camina' en honor a Santa Rosa

Cada 3 de setembre, quan cau la nit sobre el municipi de Viterbo, la ciutat italiana es transforma a l'escenari d'una de les celebracions més singulars d'Europa. Des de les rodalies de Porta Romana fins al santuari de Santa Rosa, una monumental torre il·luminada avança lentament pels carrers del centre històric portada a coll per un centenar d'homes. És la Macchina di Santa Rosa, una tradició que combina devoció religiosa, memòria col·lectiva, artesania, esforç físic i espectacle i que, des del 2013, forma part del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.

La cerimònia té lloc la vigília de la festivitat de Santa Rosa, patrona de Viterbo. El seu origen es remunta a una antiga tradició vinculada al trasllat de les restes de la santa des de l'església de Santa Maria del Poggio fins a l'església de Sant Damià, on actualment hi ha el santuari dedicat a ella. La primera referència documentada a la celebració de la Macchina se situa al segle XVII i, amb el pas del temps, aquella manifestació religiosa va anar adquirint unes dimensions cada cop més monumentals.

La protagonista és una estructura efímera concebuda com un campanar gegantí, encara que en realitat no es tracta d'una torre convencional. Cada cert temps es convoca un concurs per dissenyar una nova Macchina i, des de fa dècades, el model es renova aproximadament cada cinc anys. La versió actual, Dies Natalis, va ser dissenyada per l'arquitecte Raffaele Ascenzi i va començar el seu cicle de transports el 2024. Amb els 33 metres d'altura, representa el naixement i la vida de Santa Rosa a través d'una composició vertical de figures i símbols.

La seva construcció també és una demostració d'enginyeria i artesania contemporània. Per a Dies Natalis s'han fet servir materials més lleugers i resistents que permeten mantenir unes dimensions extraordinàries dins dels estrictes límits de seguretat establerts per al transport. El 2026, l'estructura va ser sotmesa a la tradicional prova de pesatge abans de la sortida i va registrar 5.071 quilos.

Però la veritable força de la celebració resideix als facchini di Santa Rosa, els homes encarregats de sostenir i fer avançar l'estructura. Vestits de blanc, formen una comunitat estretament vinculada a la tradició i al ritual. Sota les espatlles descansa una torre que pot superar els trenta metres d'alçada i el pes de la qual es concentra sobre una formació humana que ha de coordinar cada moviment amb absoluta precisió. El crit de comandament del capofacchino, «Sollevate i fermi!» —«Alceu i quiets!»—, marca un dels moments essencials de la cerimònia.

El recorregut comença a Piazza San Sisto, al costat de Porta Romana, on la Macchina és acoblada abans de la celebració. A partir de les nou del vespre, l'estructura inicia un trajecte de poc més d'un quilòmetre pels carrers del centre històric fins a assolir el santuari de Santa Rosa. L'itinerari inclou diverses parades en punts emblemàtics de la ciutat, com ara Piazza Fontana Grande, Piazza del Plebiscit, Piazza delle Erbe, Corso Italia i Piazza Verdi. Les pauses permeten als facchini recuperar forces, però també formen part del llenguatge cerimonial de lʼesdeveniment.

Durant el transport, els carrers romanen pràcticament a les fosques i la il·luminació de la pròpia Macchina adquireix tot el protagonisme. Milers de llums petits converteixen l'estructura en una aparició lluminosa que sembla desplaçar-se per sobre de la multitud. Per això els viterbesos en diuen també el campanile che cammina, el campanar que camina. La foscor no és únicament un recurs escènic: permet que la torre es converteixi al centre absolut de la mirada i accentua el caràcter gairebé sobrenatural de la processó.

El moment culminant arriba als darrers metres. Després de travessar els carrers del centre, els facchini afronten el tram final cap al santuari, on la Macchina arriba davant de la tomba de Santa Rosa. Allí acaba un recorregut que exigeix una extraordinària combinació de força, equilibri, disciplina i coordinació. El que pot semblar un prodigi espontani per a l'espectador és, en realitat, el resultat d'una complexa organització col·lectiva i d'uns coneixements transmesos de generació en generació.

Precisament aquesta dimensió comunitària explica el reconeixement internacional. La UNESCO va incloure el 2013 les celebracions de les grans màquines processionals portades a coll d'Itàlia, que reuneixen les tradicions de Viterbo, Nola, Palmi i Sàsser. En el cas de Viterbo, l'organisme no només destaca l'espectacularitat de la Macchina, sinó també la cooperació entre els participants, la transmissió de coneixements i tècniques i el sentiment d'identitat compartida que genera la celebració.