Quan el Sol inspiri l'art: l'eclipsi total que marcarà l'estiu del 2026

El proper 12 d'agost del 2026, Espanya viurà un dels esdeveniments científics i visuals més extraordinaris de les últimes dècades. Un eclipsi total de Sol travessarà la península d'oest a aquest durant el capvespre, fet excepcional que no es produïa en territori espanyol des de principis del segle XX i que convertirà el cel en un escenari irrepetible on la llum donarà pas, durant uns minuts, a una foscor inesperada.

La franja de totalitat tindrà aproximadament 290 quilòmetres d'amplada i recorrerà el país des del nord-oest fins a la Mediterrània. Tot i això, l'experiència no serà idèntica a tot arreu. En coincidir amb la posta de Sol, l'elecció del punt d'observació serà determinant: els espais elevats i amb l'horitzó occidental completament clar oferiran les millors condicions per contemplar l'avenç de l'ombra sobre el paisatge.

Més enllà de la dimensió científica, l'eclipsi constitueix un fenomen profundament cultural. Des de l'Antiguitat, la desaparició momentània del Sol ha despertat temor, fascinació i un desig intens de comprendre allò que semblava alterar l'ordre natural. Aquesta barreja de misteri i bellesa s'ha reflectit en innombrables manifestacions artístiques que converteixen l'eclipsi en un símbol de transformació, poder, espiritualitat o renovació.

Les primeres representacions conegudes apareixen a les grans civilitzacions antigues. El Còdex de Dresden, un dels manuscrits maies més importants conservats, incorpora glifs dedicats als eclipsis mitjançant bandes celestes i signes associats a la foscor i la mort, interpretant aquests episodis com a moments de crisi o de canvi còsmic. En altres cultures, el fenomen va adquirir una dimensió mitològica: a la tradició xinesa era un drac qui devorava el Sol, mentre que la mitologia nòrdica atribuïa l'eclipsi al llop Sköll perseguint l'astre. Aquestes narracions inspiraren durant segles imatges i representacions que reflectien la vulnerabilitat de l'univers davant de forces sobrenaturals.

La iconografia cristiana també va trobar a l'eclipsi un poderós recurs simbòlic. Durant l'Edat Mitjana i el Renaixement va ser freqüent representar el Sol i la Lluna a banda i banda de la creu a les escenes de la Crucifixió per evocar la foscor descrita als Evangelis durant la mort de Crist. Amb el pas del temps, alguns artistes van transformar aquest recurs en representacions autèntiques d'un eclipsi. Entre elles destaca el Crist crucificat de Josep de Ribera, conservat al Museu de Belles Arts de Vitòria, on el disc lunar apareix parcialment translúcid i deixa entreveure la silueta del Sol, creant una imatge menys realista però de gran intensitat visual i simbòlica.

El segle XIX va portar l'eclipsi del terreny religiós al paisatge. En plena sensibilitat romàntica, la naturalesa es va convertir en protagonista i els pintors van començar a plasmar l‟impacte atmosfèric d‟aquests fenòmens. Un dels exemples més cèlebres és Eclipse de Sol a Venècia (1842), d'Ippolito Caffi, que va recrear l'eclipsi del 8 de juliol d'aquell any des d'una perspectiva aèria sorprenent sobre la llacuna veneciana, captant la transformació de la llum amb una sensibilitat gairebé cinematogràfica.

Pocs anys després, el mestre rus del paisatge marí Ivan Aivazovski va realitzar Eclipse solar a Feodosia (1851), una obra on la foscor de l'eclipsi envolta l'horitzó mentre la corona solar emergeix com una aparició espectral. El resultat és una escena d'enorme força poètica on el fenomen astronòmic adquireix una dimensió gairebé sobrenatural.

• Ippolito Caffi, Eclipsi de Sol a Venècia (1842).

Amb l'arribada del segle XX, l'eclipsi va deixar d'interpretar-se només des del realisme per convertir-se en motiu d'experimentació formal. Les avantguardes van trobar a la geometria del Sol ocult, els contrastos lumínics i la idea de transformació un territori fèrtil per a l'abstracció. Paul Klee va dedicar una aquarel·la delicada al fenomen, utilitzant formes i colors per suggerir més que descriure l'esdeveniment celeste.

També el pop art va trobar inspiració en aquest instant excepcional. En una de les seves obres tardanes, Roy Lichtenstein va traslladar el dinamisme de l'eclipsi total mitjançant la superposició de cercles, línies corbes i plans de color que evoquen el ràpid avenç de la totalitat i la recuperació de la llum amb el llenguatge gràfic característic de l'artista nord-americà.

L'interès per aquest fenomen continua plenament vigent a l'art contemporani. Instal·lacions immersives, escultures cinètiques i dispositius òptics recreen avui l'experiència física d'un eclipsi, tot explorant la percepció, el moviment i la relació entre l'espectador i la llum. Més que representar l'esdeveniment, molts creadors busquen reproduir la sensació de sorpresa que provoca contemplar com el dia es transforma durant uns instants en nit.

El compte enrere per a l'eclipsi del 12 d'agost ja ha començat. Milers de persones dirigiran la mirada al cel per assistir a un dels grans espectacles naturals del 2026. Tot i això, aquest fenomen també convida a mirar cap a la història de l'art, on durant segles ha deixat una empremta tan profunda com efímera. Perquè cada eclipsi no sols modifica el paisatge durant uns minuts: també il·lumina la capacitat de l'ésser humà per transformar el misteri de l'univers en imatges capaces de travessar el temps.