Museus de Sitges. Nous relats

Pere Parramon, subdelegat del Govern d’Espanya a Girona, doctor en Història de l’Art, crític i escriptor, professor universitari, ha comissariat l’exposició Noves adquisicions per a nous relats 2025.2, que es va inaugurar divendres 5 de juny a la sala Rocamora del tercer pis del Museu Maricel de Sitges. Parramon, juntament amb Laura Cornejo, són els comissaris del llibret Estètiques i dissidències queer als museus de la XMAC (2023), un plantejament divers amb mirada alternativa a les col·leccions dels nostres museus locals.

Ara, amb la celebració de l’Orgull LGTBIQ+, els Museus de Sitges presenten una exposició que posa en valor noves narratives dins el patrimoni artístic i documental conservat pel Consorci del Patrimoni de Sitges. Són obres adquirides el 2025 incorporades als fons dels Museus de Sitges o dipòsits procedents del Fons d’Art de la Generalitat de Catalunya.

Els autoretrats d’Ocaña tenen com a parella els dibuixos de Nazario Luque, artista de còmic underground i pintor de la Barcelona de la transició, que va estar present en la inauguració acompanyat d’amics i de les autoritats sitgetanes. Nazario, a través de l’associació Colors Sitges Link, va ser reconegut el 2023 amb el premi Pepito Zamora. S’hi poden veure La cavalcada eròtica, el Sant Sebastià contemporani, dibuixat sota els arcs de la plaça Reial, i molts altres dibuixos i apunts de les seves celebrades historietes, així com documents de l’època que ofereixen context social i polític.

De l’artista Roser Oduber s’hi exposa el còmic Salamandra, que va formar part de l’exposició del Museu Reina Sofia de Madrid ¡Mujercitas del mundo entero, uníos! Autoras del cómic adulto. Tota una revelació i un descobriment per al públic garrafenc. Roser Oduber és la directora del CACiS a Calders (Moianès), Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat El Forn de Calç, i presidenta de l’AAVCC (Associació d’Artistes Visuals Contemporanis de Catalunya).

El retrat de Vidal Ventosa en bronze, obra d’Ismael Smith, obre l’itinerari, on a més hi ha dibuixos d’aquest extravagant dandi, gentleman, que va estar a punt de comprar el Palau Maricel. L’actual director dels Museus de Sitges, Txema Romero, és un gran estudiós i especialista en l’obra d’aquest Smith, revelat pels treballs d’investigació històrica i els estudis culturals de l’art sota el prisma i els nous ulls del gènere i les sexualitats dissidents.

Un esment especial mereix el dibuix d’un mariner de Jean Cocteau, dedicat lacònicament «A Serrano», Josep Miquel Serrano i Serra, amic de Picasso, que va acabar la seva vida a Sitges, on morí el 21 de setembre de 1982. El Cable, bar reeixit de tapes i vins, era el seu redós, i on encara es poden contemplar alguns dels seus dibuixos. De fet, de Serranos a Sitges n’hi ha un a cada casa, o almenys aquesta és la brama i la llegenda del sant bevedor, company d’en Ciscu Bernat van de Veure.

Les fotografies de Lluís Ripoll i Querol referides a Sitges fan parella amb el tríptic Atlant de Paco y Manolo, on apareixen les roques de les coves i les ruïnes de la discoteca Atlàntida. Impressiona el minotaure fluor d’Enrique Naya, un dels Costus, pintors de la movida madrilenya que van fer cap a Sitges el 1992, trobant greus problemes de discriminació però enfrontant-s’hi amb el suport del FAGC (Front d’Alliberament Gai de Catalunya) i guanyant, després de la seva defunció, jurisprudència entorn de l’estigma per la malaltia. El relat de la sida es comença a escriure a partir d’aquest i altres casos. La pandèmia sexual aflora i floreix a través d’un monstre mig brau, mig humà.

Una de les flors més rares d’aquesta mostra és el pòster fotogràfic de la discoteca Trailer, el cartell que va estar penjat a la paret de la barra com a homenatge pòstum a qui fou una de les ànimes de la nit, Turmix-Roger, performer i artista també de l’escena sitgetana dels anys vuitanta. L’obra pertany a la sèrie de fotografies que el 1991 Toni Ruiz va disparar per realitzar el cartell de Carnaval, la festa de les festes que defineix l’essència de la Sitges gaia, dissident i transgressora.

La Sitges LGTBIQ+ es va desvetllant a poc a poc i ben aviat tindrà un nou relat del perquè, qui i com va esdevenir capital gai de la Mediterrània; malgrat l’opinió dels sitgetans que, fins fa ben poc, defensaven que la vila florida i el poble dels clavells era la destinació preferida del turisme familiar. Santa Turmix ens conservi la vista. I és clar que de tipus de famílies n’hi ha moltes i diverses.

Amb motiu d’aquesta mostra s’ha programat una sèrie d’activitats que prometen mantenir alerta l’esperit i ben oberts els ulls a la realitat d’un poble de pescadors i vinyataires, hortolans i mariners que van passar de les espardenyes a les sabates de sobte, i del vi de malvasia al Pernod i al JB de cop.

Sitges és referent LGTBIQ+ més enllà d’ella mateixa. L’imaginari s’ha forjat com un dels canelobres del Cau Ferrat, a foc i cops de martell. Rusiñol en va desvetllar la potència, però encara hi ha molta història per revelar i artistes per descobrir, creatius que van fer-ne la seva Arcàdia, Meca on es van aixecar les barreres dels passos a nivell per fruir a pleret.

Una oportunitat per ampliar, amb honestedat i responsabilitat, el conjunt de significats compartits que anomenem cultura, tal com proclama Pere Parramon en el text d’introducció. Una mostra que s’alinea amb els fonaments essencials d’una societat democràtica, on emergeix la importància de l’individu i sorgeix la necessitat de la comunitat basada en els drets humans.

Santiago Rusiñol estimava el ferro i el vidre, models de fortalesa i de fragilitat; esperit i metàfora de la dignitat participada i de les cures compartides, delicadesa i fortitud juntes i ben enteses.