Amb motiu del centenari del naixement de l’artista Concha Ibáñez (Canet de Mar, 1926- Barcelona, 2022) el Museu d’Art de Girona ha organitzat una exposició a manera d’homenatge d’una autora excepcional, però que no ha tingut el reconeixement institucional que es mereixia. De fet, ja fa molts anys que he reivindicat que se li devia fer una retrospectiva, però fins al moment això no ha succeït, almenys a Barcelona. Per això és d’agrair la voluntat i interès de la historiadora i crítica d’art Elina Norandi, així com de la neboda de l’artista, la també pintora Cristina Fonollosa, que hagin fet possible que es pugui contemplar el seu treball a Girona. De fet, l’actual directora del museu Carme Clusellas, fa temps que aposta per reivindicar les dones artistes, sovint oblidades, malgrat les seves qualitats creatives.
La comissaria de l’exposició és la mateixa Elina Norandi, que fa dos anys també va comissariar una altra de l’artista maresmenca a la Fundación Cristino de Vera-Espacio Cultural Cajacanarias de San Cristóbal de La Laguna, Tenerife que, de fet, va ser la primera mostra individual després de la seva mort. Segons Norandi no es tracta d’una antològica, però és més gran que l’anterior, tant pel nombre de peces com pel fet que ressegueix la major part de la seva trajectòria, és idònia perquè el públic que la visiti s’adoni de la seva vàlua i singularitat.
El títol L’evocació del paisatge, expressa perfectament el tarannà de l’artista, com que sempre s’ha mogut entorn del paisatge. Un paisatge que només es troba al seu imaginari, creant un estil propi que li ha servit per crear una obra que s’albira a primer cop d’ull i que, a més, és ben diferent de qualsevol tendència del moment. La figura humana no apareix en aquests paisatges, encara que hi és present d’alguna manera, ja que algú conrea els camps o bé ha construït un molí o una casa. El procés de treball és molt senzill, ja que a partir de dibuixar o fer esbossos del que veuen els seus ulls a causa dels viatges que ha fet per diferents continents, quan arriba al taller ho trasllada a les teles i papers. Tant s’aboca amb la pintura a l’oli i l’aquarel·la, com el dibuix i el gravat. En totes aquestes disciplines sempre s’ha sentit molt lliure, donant-li a cadascuna la mateixa importància. Els paisatges abasten un espai geogràfic ben divers.

Concha Ibáñez, El Garraf, 2002.
Hi trobem els camps de blat de Castella, els olivars de Jaén, les costes de Menorca, Costa Brava, el Garraf, el Maresme, els paratges esquerps i abruptes dels Monegres, les plantacions de Lanzarote, però també indrets del Marroc, Cuba, Venècia i Nova York. En tots ells no es percep cap mena de moviment, però, en canvi, notem l’existència de vida, color i llum, provocant a l’espectador la sensació de calma, placidesa i assossec.
Ha estat una de les poques dones artistes que des dels seus inicis ha pogut dedicar-se plenament al que més li ha agradat com és el món de l’art, circumstància aquesta que no és massa habitual, i més sent dona. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts Sant Jordi i a l’Escola Llotja. Va tenir diversos professors de reconegut prestigi, cas de Francesc Labarta, així com Josep Oriol Baqué. Ha simultaniejat la pràctica artista amb la docència, donant classes de pintura i dibuix al seu propi taller, però també ho ha fet fora d’ell, com per exemple, a l’Hospitalet, el FAD (Foment d’Arts Decoratives) i a la ciutat cubana d’Holguín. La seva primera exposició individual va tenir lloc a la Sala Jaimes de Barcelona, el 1960. El seu treball s’ha mostrat a molts països europeus, així com als Estats Units, Cuba i Tailàndia, a més d’un gran nombre de ciutats catalanes i espanyoles.

Concha Ibáñez, Lanzarote, 1992.