Palafrugell acull el primer acte de la commemoració del Centenari Cuixart amb una exposició que es podrà visitar del 9 de maig al 26 de juliol, i que proposa una immersió profunda en el llenguatge simbòlic i poètic de l’obra de Modest Cuixart. L’exposició reuneix una trentena de peces que, més enllà de la seva diversitat formal, comparteixen una mateixa pulsió: la voluntat d’explorar la natura com a realitat expandida, carregada de memòria, imaginació i misteri.
Comissariada per la doctora en Història de l’Art Raquel Medina Vargas, la mostra al Museu del Suro articula un relat que transcendeix la simple cronologia per endinsar-se en els nuclis més profunds del pensament de Cuixart. El cosmos i la natura hi apareixen no com a motius representats, sinó com a estructures mentals i emocionals que vertebren tota la seva producció artística. En aquest sentit, les obres exposades funcionen com a portes d’accés a un univers on la realitat es dissol i es recompon constantment a través de signes, formes orgàniques i geometries flotants.

Les composicions presentades —en què suren bulbs, fulles, grafismes i elements geomètrics— revelen un imaginari intensament simbòlic, on l’abstracció i la figuració conviuen sense jerarquies, i on el realisme es contamina deliberadament de ressonàncies surrealistes. Aquesta tensió entre mons aparents i mons interiors és una de les claus per entendre la trajectòria de Cuixart, especialment en la seva capacitat per convertir la pintura en un espai de revelació més que de representació.
La mostra també permet resseguir els ecos de les seves primeres etapes, anteriors a la seva vinculació amb Dau al Set, així com el període d’experimentació informalista desenvolupat a París i Lió. Aquells anys, marcats per una recerca intensa sobre la matèria i la seva expressivitat, van situar Cuixart en un circuit internacional de reconeixement, culminant amb fites com la seva distinció a la Biennal de São Paulo de 1959. En aquestes obres primerenques ja s’hi percep una sensibilitat especial envers allò ancestral i mític, com si la pintura fos un instrument per escoltar les vibracions profundes del cosmos.
Tanmateix, és en la seva maduresa, especialment a partir de finals dels anys vuitanta, quan la seva obra experimenta una nova inflexió. Després d’haver explorat registres figuratius intensos durant la seva etapa a Palafrugell, Cuixart inicia un procés de reinvenció que el condueix cap a una simplificació formal i més concentració expressiva. En aquest retorn a la matèria essencial, la memòria personal adquireix un paper fonamental: els records d’adolescència, quan acompanyava el seu oncle farmacèutic a recollir herbes i arrels al bosc, esdevenen un territori simbòlic que reconfigura la seva relació amb la natura.

Aquest contacte íntim amb la terra —amb els seus ritmes, textures i olors— reapareix en la seva obra dels anys noranta com una força latent que transforma radicalment el concepte de paisatge. Ja no es tracta d’una representació externa del món natural, sinó d’una immersió en la seva dimensió més profunda i primigènia. La pintura esdevé, així, un espai d’introspecció i de retorn a una experiència gairebé arquetípica de la natura.
El resultat és un llenguatge artístic sobri i depurat, però alhora carregat d’intensitat simbòlica. Una escriptura visual que connecta amb les etapes més experimentals de la seva trajectòria, i que alhora obre noves vies de lectura contemporània sobre la relació entre art, memòria i natura.