La mirada se situa entre els anys 1978 i 1980, en plena Transició espanyola, un moment de profunda transformació cultural que la galeria RocioSantaCruz recupera a través de l’obra de Bárbara Allende Gil de Biedma, coneguda artísticament com a Ouka Leele. Aquest període inicial permet observar la configuració d’un llenguatge visual propi que, amb el temps, esdevindrà fonamental per entendre la seva aportació a la fotografia contemporània.
A finals dels anys setanta, la seva pràctica s’inscriu en un context d’efervescència cultural en què la imatge abandona progressivament el registre documental per apropar-se a territoris híbrids, entre la pintura, la performance i l’univers oníric. En aquesta etapa formativa ja s’hi reconeix una clara voluntat de construcció escènica de la imatge, amb un ús del color sovint aplicat manualment que desafia la suposada objectivitat fotogràfica. Les seves composicions articulen una teatralitat intensa, una càrrega simbòlica suggeridora i una estètica deliberadament artesanal, en sintonia amb la cultura contracultural del moment.

Aquest llenguatge, encara en gestació, anticipa les bases de la futura Movida madrilenya, en què Ouka Leele es consolidarà com una de les figures més singulars i reconeixibles.
El projecte expositiu de la galeria RocioSantaCruz Gallery pren com a punt de partida aquesta etapa i la seva rellevància dins la trajectòria de l’artista. Compta amb la implicació de María Rosenfeldt, filla de l’artista i responsable de l’arxiu d’Ouka Leele, que ha permès reunir i presentar per primera vegada un conjunt de fotografies de la sèrie Peluquería, així com altres obres realitzades durant la seva estada a Barcelona.
La recerca s’articula a partir de l’estudi de més de 600 negatius i fulls de contacte d’època, molts d’ells inèdits, als quals s’afegeixen textos i poemes no publicats de l’artista procedents de l’arxiu de la revista Ajoblanco. El projecte posa en valor, així, una etapa sovint menys coneguda però essencial en la configuració del seu univers visual.
Les obres presentades reflecteixen els trets fonamentals del seu llenguatge: l’ús expressiu del color, la càrrega simbòlica de les imatges i la fusió constant entre fotografia i pintura, sempre en diàleg amb l’energia cultural de la Barcelona de la Transició.
