L’assalt de la il·lusió —al centre d’arts Santa Mònica— proposa fins al 27 de setembre, una lectura de l’art com a eina d’engany i il·lusió explorant com aquest ha influït en la nostra percepció de la realitat i ha funcionat, d’alguna manera, com a punt de referència del desig col·lectiu i individual.
L’exposició, comissariada per Enric Puig Punyet, aborda conceptes com la postveritat, les dinàmiques de poder i els mecanismes de l’art que, directa o indirectament, provoquen en l’espectador una forma de mirar el món d’acord amb uns codis propis; de com l’art té la capacitat de desdibuixar la línia entre realitat i ficció i esdevenir en una barreja d’ambdues que pot ser, al cap i a la fi, tan real com el sentit mateix —a vegades ambigu— de la paraula veritat.

Imatge de la trobada entre Núria Güell i el director del Santa Mònica, Enric Puig, en què l’artista li va proposar aplicar, de manera literal i com a acció artística, l’ideari del centre d’arts que dirigeix.
L’exposició consisteix en un recorregut dinàmic —guiat per peces d’artistes com A. A. Murakami, Chico Amaral o Julia Santa Olalla— que pretén provocar, en l'espectador, un xoc constant entre la il·lusió i realitat, evidenciant, així, els mecanismes en quant la manipulació de l’art sobre la seva percepció del món.
L’exposició s’estructura en un recorregut que integra quatre espais: l’espai d’il·lusió, on es juga amb el punt de vista i les lleis de l’espai no es troben al servei de la raó sinó de la seducció; l’espai de revelació, que descobreix la tècnica del primer; l’espai de qüestionament, centrat sobretot en les eines de manipulació digitals del nostre temps; i finalment l’espai de recapitulació, que articula una genealogia de la percepció de l’art i les seves influències sobre el context.
D’aquesta manera, L’assalt de la il·lusió proposa un diàleg sobre la capacitat de l’art per enganyar, o generar il·lusions, i la seva influència sobre la nostra percepció del món a l’actualitat.

. Obra de Miquel Màrtir.