Si és cert que l'ésser humà ha sentit sempre una estranya atracció pel desconegut, pel llunyà, el cosmos suposa el gran enigma dels enigmes. Tant des del punt de vista científic, com també el poètic, o per mera curiositat, l'ésser humà mira el firmament. A la recerca de què; això és, paradoxalment, cada vegada més ambigu.
El cosmòleg i divulgador científic Carl Sagan va ser qui va sentenciar que “som pols d'estrelles que reflexiona sobre les estrelles”. Segons Sagan, el cosmos està també dins de nosaltres perquè estem fets de la mateixa substància que les estrelles.
Gairebé cinquanta anys després, l'artista Marina Núñez (Palència, 1966) recupera aquesta sentència per a explorar els seus vessants a través de la seva nova proposta: Polvo de estrellas, presentada per la galeria RocíoSantaCruz (Barcelona) fins al 2 de maig.

En ella, l'artista castellana reflexiona sobre la presència de l'ésser humà en un planeta en el qual el còsmic i el natural convergeixen amb el tecnològic. A través d'un viatge que combina l'art, la ciència i la cultura digital —amb referències a la ciència-ficció, la iconografia científica i la cultura tecnològica—, Marina Núñez construeix un relat que és alhora reflexió i pregunta.
Polvo de estrellas juga amb els límits de l'art digital per a jugar també amb la idea que l'ésser humà i la tecnologia es barregen i es confonen amb la naturalesa com a part d'una mateixa cosa: el cosmos.
Si som —com va dir Carl Sagan— pols d'estrelles; si la matèria que forma als éssers vius és, en part, la mateixa matèria que forma els astres, llavors l'experiència de mirar el firmament és també una experiència introspectiva. En mirar fora, o a dalt, se'ns revela una infinita successió de preguntes que són, pot ser, la manera més encertada de mirar endins.

La metamorfosi constant en la proposta de Marina Núñez —la qual enfronta el llenguatge audiovisual amb escultures de cristall i baixos relleus de llautó— apunta a la desconstrucció dels cànons tradicionals de la normalitat, obrint, en conseqüència, una esquerda cap a les infinites possibilitats de ser, o estar, en el món.
Teixida com una espècie de microcosmos, el conjunt de l'exposició pren de la mà a l'espectador per a fer-li partícip actiu de la mirada de l'artista. A través d'uns paisatges i il·lusions que barregen ciència i art, Marina Núñez ens convida a reflexionar sobre un món en constant evolució, on el científic i l'artístic estableixen una conversa que convida a la contemplació i al pensament crític.