El recorregut per la producció artística catalana entre els anys 1914 i 1945, tal com proposa l’exposició Figuracions entre guerres de la Sala Parés, ofereix al públic l’oportunitat de submergir-se en la riquesa i la diversitat de la figuració catalana d’aquell període. Aquesta etapa, marcada per profunds canvis socials, polítics i culturals, mostra una pluralitat de llenguatges i estils que reflecteixen la recerca constant de noves formes d’expressió i la voluntat dels artistes de desafiar i ampliar els límits de la representació.

Joaquín Torres-García (1874-1949). Entoldado, 1917.
La figuració catalana d’aquests anys és, en molts casos, heterogènia i plena de variants, amb tensions amb les convencions establertes, oferint així una visió complexa i estimulant del panorama artístic de l’època. L’exposició permet establir un diàleg directe amb aquesta diversitat i comprendre com els creadors catalans van explorar, transformar i reinventar la figuració dins del context històric que els envoltava.
Amb un centenar d’obres que conformen aquesta nova exposició temporal, comissariada per Sergio Fuentes Milà i que es podrà visitar del 4 de desembre al 7 de febrer de 2026, es posa en relleu la complexitat de gran part de la pintura i l’escultura de l’època. Les obres reflecteixen un context creatiu ric, multiforme i carregat d’efervescència, moment en què es consolida i es teixeix la gran “bandera” de la figuració – o, millor dit, de les figuracions –, que la galeria del carrer Petritxol mantindrà com a referent en les dècades següents.

Rafael Barradas (1890-1929). Retrato de Joan Salvat-Papasseit, 1918.
L’exposició inclou obres destacades de moments claus d’artistes de gran rellevància com Josep de Togores, Olga Sacharoff, Manolo Hugué, Joaquín Torres-García, Juan Gris, Óscar Domínguez, Juli González, Pere Gastó, Ramon Calsina, Ricard Canals, Joaquim Sunyer, Miquel Villà, Josep Llorens Artigas, Rafael Barradas, Hermen Anglada Camarasa, Joaquim Mir o Helios Gómez. Durant el període d’entreguerres, l’art català es caracteritza per un eclècticisme dinàmic: els artistes combinen tradició i modernitat, experimentació i figuració, explorant múltiples corrents i llenguatges en un constant diàleg amb els canvis socials i culturals que els envoltaven, i establint així una etapa de gran vitalitat i innovació dins de la història de l’art català.