Andorra Crea: hub d’interrelació

“Els objectius principals d'Andorra Crea són el foment de la creació andorrana a través del suport conjunt al sector artístic per part del Govern d'Andorra i dels comuns; mostrar a la ciutadania la creació contemporània del país, i obrir pas a aquestes creacions als circuits internacionals. És també un mercat professional que reuneix i posa en relació els artistes i les seves creacions amb programadors i agents de contractació internacionals.” Amb aquesta definició de principis per parts dels organitzadors, es resumeix perfectament la filosofia de la trobada, que per segona vegada, es va celebrar del 10 al 12 d’abril al país Andorrà. L’esdeveniment se celebra cada dos anys i és un esforç des del govern i tot el seu equip de cultura, encapçalats per la ministra, i pels tècnics Joan Marc Joval i Meri Blanco. Un esforç intens per visualitzar i teixir complicitats. En aquesta edició, amb bon temps inclòs, la veritat és que a banda de veure els creadors i les creacions, un altre dels estímuls fou itinerar pels diferents espais patrimonials del país, museus, espais d’interpretació, esglésies romàniques… A banda, la conjunció entre natura, cultura i patrimoni, allò que en diem paisatges culturals, aporta un valor diferencial. I com no, la trobada amb amics i agents programadors alguns coneguts com en Xavier Diaz, director del Canal de Salt i que està desenvolupant una tasca envejable o, altres per conèixer, com el lúcid i actiu Ricard Pardo Picanyol des de l’Ajuntament de Martorell. Per cert!!! Una ciutat, aquesta darrera, que acull l’espai Muxart, un pintor de soca-arrel i la Fundació Francesc Pujols, un dels més il·lustres assagistes catalans del segle XX amb les subordinades eternes com les d’Oscar Wilde com a dominant.

Plasticides, Emma Regada.

La primera parada, de les múltiples possibles, fou per veure la performance Plasticides d’Emma Regada. Una acció poètica i ensems angoixant, on l’artista amb pocs materials, amb el plàstic blanc i negre com a pal de paller, ens capta l’atenció plenament i a voltes dibuixa a l’espai amb un plàstic transparent, mentre que altres vegades és el plàstic negre que acaba envoltant el cos o essent quasi engolit per Regada. Abans de tot, abans que res, l’artista va aparèixer misteriosament dins una bossa des del no-res, ningú ho sabia que dins unes bosses que semblaven de rebuig, com en un art de contorsionisme, en naixés una persona; i tot es va esdevenir, enmig de les muntanyes d’Encamp, en el parc ampli i serè de l’Ossa, prop del museu de l’automòbil d’Andorra. La llegenda de l’acció diu el següent: “Som el que mengem, el que fem, el que consumim. Manipulem els aliments, els animals, la societat, els més petits, els embrions. Naixem d’una membrana de plàstic ja quasi plastificats, embolcallats, preparats per a un món on hi ha més plàstic que cos. Plàstic de bombolles, film alveolar, plàstic film, cinta adhesiva, bosses, bossetes, brides… Serem capaços de tornar-nos a mirar als ulls, sentir-nos la pell i arribar a l’essència més primitiva de les nostres arrels oblidades?”.

Credere, Xavi Pérez.

Després, en pocs minuts de cotxe, ens desplacem cap a l’ermita de Sant Cristòfol d’Anyós, una església romànica a la Massana, un espai idíl·lic entre muntanyes. Allí, un monòleg d’improvisació performatiu/escultòric de Xavi Pérez no deixa ningú indiferent. Música disruptiva, monòlegs de santuari de muntanya màgica de Thomas Mann i dansa contemporània dialogant amb un objecte escultòric, un quadrat perfecte fabricat amb puntals d’obra i que esdevé un dibuix a l’espai. Tot i alguns matisos Credere es va titular l’acció ens fa anar més enllà, interactuant amb els espectadors i provocant confusió. I per qui vulgui saber-ne més, la llegenda de l’acció diu: “Credere busca els límits entre els codis teatrals tradicionals i la performance. A partir del càstig del mite de Sísif on l’heroi és castigat per tota l’eternitat a pujar una pedra per una muntanya que, un cop arribi al cim, tornarà a caure; i la pròpia condició d’actor, aquest navegarà entre les pròpies fronteres dels llenguatges escènics com són el teatre físic i la dansa, l’ús de la veu parlada i cantada o el teatre de l’absurd i l’autoficció”. 

La Farga Rossell – Centre d'Interpretació

Un cop enllestida l’acció del Credere o no credere i haver acabat ben ventilats pels aires de muntanya, fem una aturada en el camí per acabar en un espai ignot, espectacular i amagat sota la superfície dels vials que creuen tot el país: la Farga Rossell, a la Massana. Un esclavament que està dins la ruta del ferro i que ha acollit activitats de tota mena. Mentre fem temps per la trobada de professionals entre artistes i programadors, un dinar de germanor a peu dret que serveix per acabar d’anar coneixent i redescobrint “la tribu” dels programadors que anem amb quasi processó de Setmana Santa. Entre ells, l’artista Jaume Amigó que conjuntament amb la seva parella l’Olga Tragant estan desenvolupant un festival de dansa i land art titulat Natures. A en Jaume el coneixia per les seves obres, però no havia tingut l’oportunitat de saludar-lo mai, coses del destí. Andorra va esdevenir el meeting point de les connexions entre gent de Catalunya. La particularitat del festival NATURES, que neix el 2019, és que té lloc al voltant de l’Alzina (la Noguera, Lleida) també anomenada Alzina de l’Aguda per alguns i Alzina de Ribetlles per altres, un poblet de 20 habitants situat a la comarca de la Noguera (Lleida), en el llindar amb la comarca de la Segarra. Els valors tractors d’aquesta proposta són dinamitzar el món rural, descentralitzar l’art, la connexió amb la natura, reflexió sobre medi ambient i art i propiciar l’intercanvi. I ja per acabar de fer trobades, vam conèixer el col·lectiu Tartera de la Seu d’Urgell, una entitat dinàmica i que fa ciutat i país ensems. Ells es defineixen com una Associació que “neix amb la voluntat de contribuir a la investigació, divulgació i experimentació artística tot oferint un equipament cultural i de producció al territori. Un espai que pretén esdevenir també un agent educatiu a través de les arts; compartint processos i recursos propis de l’art en l’àmbit de l’educació no formal.”

Caminant, els meus refugis, Naiara Escabias.

Seguim la itinerància i arribem fins a l’Oficina de Turisme de la Massana on ens estava esperant l’artista i restauradora Mireia Tarrés, amb una obra pictòrica de grans dimensions, monumental que impressionava, com un mòbil de Calder, però en comptes de formes de colors penjaven papers pintats amb tècnica japonesa i representant branques d’arbres que s’enfilen cap a dalt, connectant el cel amb la terra. L’obra interactuava amb l’espai arquitectònic -malgrat que l’espai competia massa- i es movia, cal dir que subtilment, segons els corrents d’aire que hi ha a l’ambient.

Ens desviem una mica de la ruta per poder visitar l’exposició de fotografies subtils, de petit format i plenes d’enigma, de l’artista Naiara Escabias, que ens fa la visita guiada. Titulada Caminant, els meus refugis, l’Espai Galobardes a Canillo, exhibeix una sèrie fotogràfica que explora la connexió emocional amb espais naturals que serveixen com a refugis personals a la creadora. A través de la fotografia Polaroid i la tècnica d’Emulsion Lift, les imatges transformades capturen la bellesa i la fragilitat d’aquests paisatges. Cada peça convida l’espectador a reflexionar sobre la natura com a font d’equilibri i inspiració, proposant una experiència de calma i introspecció profunda. Una textura visual vintage i les imperfeccions del paper l'emulsió confereixen a tot el conjunt un valor afegit extra. Encara queden espectacles i anem seguint la tropa.

Transitori, Joan Xandri.

L'endemà visita express a la nova seu del Ministeri de Cultura d’Andorra, a la planta baixa hi ha una col·lecció d’artistes del país i altres creadors internacionals. Posteriorment, excursió cap al Centre d’Art del Govern d’Andorra, situat a Andorra la Vella, on una retrospectiva de Joan Xandri, conegut i veterà artista andorrà, ens dona la benvinguda a través de pintures ancestrals, muntatges pictòrics i escultòrics, tendència informalista, expressionista i de realisme màgic que es combinen en diferents èpoques de l’autor. Sota el títol de Transitori, l’exposició que es podrà veure fins al 24 de juny i que ha estat comissariada per Francesc Rodríguez Rossa, tindrà itinerància per arreu. Així doncs, tornada cap a Catalunya i fi del meu particular Andorra Crea.