Exposicions
Anna Malagrida: la poètica del que no es veu
Els límits entre el visible i l’invisible al Museu Tàpies.
Descobrir allò que s’amaga rere la superfície no és només una qüestió de contemplació, sinó també de desxifrar i, sobretot, de qüestionar. Això és el que proposa Opacitas. Velar la transparència, l’exposició d’Anna Malagrida que acull el Museu Tàpies i que és la seva primera exposició monogràfica a Barcelona. Comissariada per Patricia Sorroche, la mostra convida a explorar els jocs de llum i ombra, de visibilitat i ocultació, que l’artista barcelonina ha anat teixint al llarg de la seva trajectòria.
Anna Malagrida (Barcelona, 1970) ha construït una obra que oscil·la entre el documental i la poesia visual. El seu treball amb la fotografia, el vídeo i la instal·lació no busca reflectir la realitat tal com és, sinó com podria ser percebuda des de diferents perspectives. Amb una mirada atenta a l’espai urbà, les seves imatges s’endinsen en la ciutat com si fossin estrats arqueològics d’una societat en transformació. Murs, finestres i reflexos esdevenen filtres que revelen i amaguen alhora, posant en diàleg allò que es veu i allò que, encara que no sigui visible, es percep. Segons Patricia Sorroche, l’exposició no és només un recorregut per l’obra de Malagrida, sinó un camp de reflexió sobre què vol dir mirar i veure. És una exploració de les fronteres entre el visible i l’invisible, entre allò que es mostra i allò que es vol amagar, tant a escala individual com col·lectiva.
Rue Laffitte II, Anna Malagrida (2008-2009) © Anna Malagrida / VEGAP, 2025.
L’exposició, que es podrà visitar fins al 28 de setembre, té el seu origen en el subsol d’una ciutat en crisi: la París del 2008, on Malagrida vivia en aquell moment. Entre les peces exposades hi trobem Vitrines, una sèrie fotogràfica que captura els aparadors de botigues que, durant la crisi econòmica, van quedar coberts amb pintura blanca per ocultar els interiors buits. Aquesta mateixa reflexió sobre la barrera entre dins i fora es trasllada a Le laveur du carreau, una videoinstal·lació en què un treballador neteja un vidre repetidament, fent emergir i esborrant imatges de forma gairebé hipnòtica. Des d’aquesta profunditat emergeix una mirada que entén la crisi com un espai de resistència, resiliència i, en última instància, transformació social. Així, l’obra de Malagrida es presenta com un gest poètic que opera sobre la possibilitat de canvi i reconstrucció.
El recorregut expositiu també inclou 100k de runa, una instal·lació que ocupa l’espai amb una muntanya de runa que impedeix el desplaçament lliure del visitant, alhora que es fa visualment present. El títol fa referència als 100.000 milions d’euros destinats al rescat bancari espanyol després de la crisi financera, transformant l’espai del museu en una metàfora tangible de l’impacte d’aquell moment.
Le laveur du carreau, Anna Malagrida (2010). Galerie RX © Adagp, Paris
Més enllà de la ciutat, Malagrida ens transporta al desert de Jordània amb Danza de mujer, on, a través d’una finestra, veiem un vel onejant. L’interior de la casa remet a la figura femenina i evoca les polèmiques sobre la prohibició del vel en espais públics a França. Sense posicionaments explícits, l’obra subratlla com determinades decisions polítiques poden relegar comunitats senceres a la invisibilitat, tornant a posar sobre la taula la dicotomia entre allò que es veu i allò que es nega a ser vist.
A Opacitas, la idea de transparència es barreja amb la de resistència i reconstrucció: la ciutat, com l’art, sempre es refà i sempre es transforma. En paraules d’Imma Prieto, directora del museu, és un projecte subtil, punyent i carregat de força.
Rue Riboutté, Anna Malagrida (2008-2009). © Anna Malagrida / VEGAP, 2025.
Et poden
Interessar
...
