Banner_MaquinesdelTemps_970x250

Reportatges

Qui tem l’art contemporani? Censura i batalles d’una guerra cultural

La censura recorre l’art contemporani i els seus creadors manifestant-se a través de la retirada d’obres, la destrucció d’escultures, la modificació de fotografies i la cancel·lació d’exposicions. Quina posició han d’adoptar crítics, artistes o escriptors? És possible renegociar el món a través de l’art després dels horrors permesos per la ceguesa ideològica?

Daniel Gasol. Identitats punibles, 2023. Diversos materials,400 cmx250 cm. MACBA
Qui tem l’art contemporani? Censura i batalles d’una guerra cultural

Obres retirades, escultures destruïdes, fotografies modificades i exposicions cancel·lades: l’art contemporani i els creadors afronten una censura injusta. Governs, grups polítics, plataformes socials, museus i particulars coarten (no només) el contingut creatiu. Molts artistes són silenciats quan qüestionen normes socials i religioses o expressen opinions polítiques oposades a les narratives dominants. Paradoxalment, les accions dels censors poden amplificar encara més el significat de l’art.

La representació ha estat un mitjà fonamental en l’expressió artística des dels seus inicis, capturant les percepcions i els pensaments humans. Encara que l’art reflecteixi la realitat, no n’és simplement una còpia, ni una expressió aïllada de l’artista desvinculat del món. La seva interpretació s’entrellaça en una xarxa de significats contextuals, exposant-ho a la vulnerabilitat quan se’l força a encaixar en un context artificial.

Per això van sorgir els museus, per salvaguardar la llibertat artística i defensar el dret de l’art a provocar i inquietar, o de l’espectador a sentir-se pertorbat. No obstant, les institucions tendeixen a censurar obres, evidenciant així la manca d’interès a estimular debats i la desconfiança absoluta a l’intel·lecte del públic per navegar per les subtileses artístiques. En una societat democràtica, prioritzar l’educació capacita les persones per prendre decisions informades, reduint “la necessitat” de censura. La manca de preparació i de professionalisme dels que jutgen es converteix en un problema tant sistèmic com estructural.

Qui tem l’art contemporani? Censura i batalles d’una guerra cultural

Censura creativa

La cultura cancel·lada està a l’ordre del dia i genera debats acalorats sobre el sistema museístic en temes de raça, autocensura, justícia social o apropiació. Les amenaces a l’expressió artística inclouen assetjament, violència i persecució legal per càrrecs com ara difamació, blasfèmia o lleis vagues relacionades amb terrorisme, seguretat nacional, ordre públic, incitació a l’odi, moral pública o valors tradicionals.

Núria Güell s’ha enfrontat a censures en entorns tan dispars com Suècia i Cuba. I, en l’àmbit local, el consistori de Figueres no va veure a Ideologies Oscil·latòries –creada amb Levi Orta– la inherent i subjacent crítica de l’obra. La crítica social i política de Güell ha provocat controvèrsies abordant temes com ara la situació dels immigrants, la precarietat, els paradisos fiscals i la corrupció. Güell i Orta advoquen per evitar actituds autoritàries sense espai per al diàleg, i per no repetir les conductes de què ens volem alliberar.

Les narratives polítiques dominants polaritzen i ataquen implacablement teatres, museus, músics o novel·listes crítics amb els governs. Aquest fenomen se suma a la tendència global d’infrafinançar la cultura per tornar-la vulnerable.

Precisament, Daniel Gasol qüestiona discursos dominants de poders fàctics sobre identitat, treball, classe i consum, tot explorant els mecanismes que construeixen narratives hegemòniques. El seu projecte Vagos, maleantes y peligrosidad social aborda l’autocensura i la repressió interioritzada després d’anys de dictadura i postguerra. Investiga com rodamons i altres comportaments antisocials es van convertir en subjectes criminals sota una normativa de la Segona República, modificada pel règim franquista per afegir-hi els homosexuals. Gasol presenta una investigació acadèmica i visual sobre la regulació de desitjos, explorant el concepte de cossos socials, de delicte, de reprimits i de llei.

Qui tem l’art contemporani? Censura i batalles d’una guerra cultural

Conservadorisme cultural

El creixent conservadorisme actual ha emprès una guerra cultural contra tot allò que soni a woke (teories crítiques de gènere, raça, identitat sexual o LGTBIQ) a les quals també han afegit l’antisemitisme.

I és precisament a Alemanya on les arts se’n ressenten en la lluita contra l’antisemitisme. Aquesta polèmica ja va sacsejar un dels esdeveniments artístics més respectats a escala mundial: la Documenta 15. I el tema continua, ja que ha dimitit tot el comitè artístic de la propera setzena edició a causa de l’assetjament dels mitjans alemanys en el seu sòrdid suport a Israel. Hi ha qui diu que tenen mala consciència de l’holocaust, de l’èxode. Potser els palestins (també semites) es van equivocar en néixer.

Doncs bé, la instal·lació de Candice Breitz, artista jueva sud-africana establerta a Berlín, queda molt lluny del conflicte que assola Gaza: tracta sobre les treballadores sexuals a Sud-àfrica. Tot i això, la seva exposició a l’estat de Sarre és un dels molts actes culturals que recentment s’han suspès. I és que la censura no només examina el contingut de les obres, sinó les posicions polítiques dels seus creadors. Breitz va condemnar Hamàs a xarxes socials, però va criticar el govern israelià per les seves accions a Gaza. El suport incondicional a Israel parteix de la responsabilitat històrica alemanya, esdevenint una “raó d’estat” que limita les veus dissidents en el conflicte palestinoisraelià, com les dels immigrants (islàmics). I on l’expressió artística ha estat una àrea d’especial contenció.

Per això, un grup d’artistes, escriptors i acadèmics denuncia en una carta oberta les institucions culturals que s’han silenciat a si mateixes cancel·lant produccions i deslegitimant figures d’origen palestí o crítiques amb les accions d’Israel. L’art experimenta una mena de purga contra els que expressen empatia pels civils palestins, com s’evidencia en la cancel·lació d’una exposició sobre afrofuturisme a Essen per les opinions de la comissària Anaïs Duplan. La periodista Masha Gessen, en comparar Gaza amb un gueto jueu, va veure com li anul·laven el guardó Hannah Arendt a Bremen; la Fira del Llibre de Frankfurt “va ajornar indefinidament” el premi a l’autora palestina Adania Shibli, i el músic Nicolas Jaar va ser cancel·lat a Munic.

Per recollir tot això, el Blog Verso Books cerca testimonis d’individus o organitzacions que hagin experimentat censura, càstig o discriminació per expressar solidaritat amb Palestina. Així com @archive_of_silence, un projecte de crowdsourcing que documenta veus artístiques silenciades a Alemanya per motius semblants.

 

El poder de l’art

Però, és possible renegociar el món a través de l’art després dels horrors permesos per la ceguesa ideològica? Cada acte de censura es vincula a un patró més ampli de pressió sobre l’educació, la premsa, la cultura i la llibertat d’expressió, projectant una ombra de por que fomenta l’autocensura i debilita la funció social de l’art. Tot i això, les paraules de Freedberg ressonen: “Aquells que intenten censurar i destruir l’art testimonien el seu poder, fent que l’obra sigui considerada un símbol odiat o simplement un recipient de forma”.

Baner-generic-180x180_Eude, generic

Et poden
Interessar
...

Bonart_banner-1280x150_FONS-AVUI-90