Tàpies, Vallès i Ràfols. Tres figures clau de l'informalisme català

L’any 1923 van néixer tres figures clau de l’informalisme català: Albert Ràfols-Casamada, Antoni Tàpies i Romà Vallès. Rememorem les seves obres.

L’any 1923 van néixer tres figures clau de l’informalisme català: Albert Ràfols-Casamada (2 de febrer), Antoni Tàpies (12 de desembre) i Romà Vallès (16 de desembre). Caldria recordar Evarist Vallès (12 de juliol) perquè, encara que es va dedicar breument a l’informalisme, ho va fer amb una fúria insuperable. Em centraré en el meu veí i mestre Romà Vallès, el càtar pur de l’informalisme català, si bé dins el seu context més immediat; Tàpies i Ràfols-Casamada, companys de l’aventura abstracta.

Un context europeu marcat per la guerra

"Jo soc jo i la meva circumstància", va dir Ortega y Gasset, plantejant un nou paradigma relacional que ha menat tots els existencialistes i informalistes d’Europa. La circumstància d’aquests homes és tremenda: Primo de Rivera va importar a Espanya el feixisme del seu amic Mussolini (13 de setembre del 1923) en sintonia amb el punch nazi de Munic (8 de novembre del 1923). També és el darrer any de vida de Lenin (21 de gener del 1924), que donarà pas a l’era Stalin i les seves obscures maniobres de falsa ajuda a la república espanyola. Tot això marcarà la vida i l’obra dels nostres informalistes, que van viure la Guerra Civil Espanyola en plena adolescència. D’aquí a la Segona Guerra Mundial, en què Espanya va romandre neutral en la batalla i marginada en la posterior recuperació material i democràtica. Thomas M. Messer ho va exposar magistralment en la seva exposició L’art després del diluvi (Palau Macaya, 1993), on el diluvi era la guerra i l’art informalista, la resposta vital. Els nostres informalistes catalans defensen l’arquitectura i el disseny racionalistes amb referents com Mies van der Rohe i Le Corbusier al món i Josep Lluís Sert aquí, que junt amb Llorens Artigas i Miró revaloren l’artesania com a experiència plàstica bàsica. Seguint l’estela de Picasso, Dalí i Miró, els nostres informalistes estableixen una moda, defensar el racionalisme però habitar cases antigues en els retirs estiuencs. Miró i la masia de Mont-roig des del 1940 i abans, Picasso al castell de Vauvenargues des del 1958 i la barraca de Dalí a Portlligat des del 1929.

Antoni Tàpies. Portes i fletxes, 1987 ©Comissió Tàpies / Vegap. De la fotografia: © Foto Gasull, 2022.

Antoni Tàpies

Recordo l’impacte immens que em va causar la pintura Gran-llit-porta d'Antoni Tàpies exposada a la Galeria Maeg de Barcelona el dia de la seva inauguració, al carrer Montcada, el 15 de novembre del 1974, amb Franco encara viu. La matèria pura i dura de Tàpies, herència de Miró, ho superava tot; o, més ben dit, ho trasbalsava tot, fins que arribem al fracàs del Monument a Picasso (1981)... Aquí Tàpies, individualista fins al moll de l’os, no va saber aprendre la lliçó de l’art povera que ell mateix va anticipar i encara menys l’art conceptual. Ràfols-Casamada, en un vèrtex equidistant d’aquest triangle i en la seva condició de pintor espacialista més a prop de Rothko que de Pollock i docent de la seva escola EINA, convivia millor amb els nous mitjans del conceptual, perquè de fet l’espacialisme, cosí líric del minimalisme, és d’ànima conceptual. “Ràfols casi nada”, deien amb malícia alguns dels seus col·legues, però també amb encert i de manera més positiva del que podria semblar.

Albert Ràfols-Casamada i Romà Vallès

Romà Vallès, espacialista d’avançada (com Ràfols-Casamada), amb les seves sèries blanques i negres (a prop de les monocromies d’Yves Klein i Lucio Fontana), va obtenir notorietat a l’Europa dels seixanta alhora que practicava, com Tàpies, un gest violent inconfusible, singular i atmosfèric. El calendari, implacable, ha tornat a reunir aquests artistes. Del marquès de Tàpies no cal que ens en preocupem, perquè té prou maquinària comunicativa i de sobres. Per Albert Ràfols-Casamada i Romà Vallès, és una bona ocasió per rellegir el seu llegat artístic al marge dels mercats i salons de societat que no haurien d’afectar-los. En un gest de generositat, l’any 2015 Romà Vallès va llegar un important conjunt d’obres i documents a la Fundació de la Caixa de Terrassa per crear l’espai permanent Romà Vallès.

Dues exposicions amb més de 100 obres de Romà Vallès

Enguany, de la mà experta de Conxita Oliver i Joan Gil, es van organitzar dues exposicions, El paper de Romà Vallès (del 16 de desembre del 2022 al 19 de febrer del 2023), amb cent obres sobre paper i una retrospectiva de pintures sobre tela, ara en preparació. La seva filla Isabel Vallès s’ocupa de la monumental tasca del catàleg raonat. A una escala més modesta, però no menys apassionada, Victòria Pujadas i jo mateix, amb motiu d’aquest centenari, comissariem una exposició singular: Romà Vallès a Teià, a la sala La Unió de Teià (del 2 de juny al 27 de juliol), poble on Romà Vallès va mantenir, del 1968 al 2001, el seu taller, a la masia gòtica de Can Monac, escenari de moltes trobades i aprenentatges. Amb la participació de Jordi Cerdà, amb qui va col·laborar en la sèrie Procés-pintura (1979), els seus deixebles (paraula estranya avui, però ben vàlida) li fem un retorn de les seves ensenyances basat en l’afecte. Com a matèria, 15 obres provinents de diverses col·leccions privades de Teià i un munt de documents i records, llargues xerrades i visions còsmiques sota la via làctia que creua el sostre a dues aigües de Can Monac.