728x90

Certàmens

La capacitat transformadora de l’arquitectura

La capacitat transformadora de l’arquitectura
Roger Subirà venècia - 05/07/23

Comissariada per Lesley Lokko, la Biennal d’Arquitectura de Venècia del 2023 concep Àfrica com a laboratori del futur. El projecte Seguint el peix, de Leve Productora i Top Manta (Sindicat Popular de Venedors Ambulants), seleccionat per representar Catalunya i les Balears, tracta de la transformació i reivindicació del dret a la ciutat per a tothom.

 

En l’edició de la Biennal d’Arquitectura de Venècia del 2012 es va decidir que Catalunya i les Balears tindrien un pavelló propi, de la mà de l’Institut Ramon Llull. En aquell moment el sector de l’arquitectura estava immers en una profunda crisi, i es va veure com la possibilitat d’oferir un aparador de la feina dels arquitectes locals, en l’esdeveniment més important de pensament de l’arquitectura global. Llavors, no van ser poques les pressions per incloure-hi el major nombre d’obres i despatxos locals. Però l’esperit de la Biennal de Venècia no és ben bé aquest. Molts pavellons internacionals, més consolidats, opten per participacions més reflexives, potser més personalistes, que permeten al comissari desenvolupar-hi una tesi sense haver de pagar el peatge de mostrar un catàleg de l’arquitectura pàtria.

Més enllà del que és local

Les successives participacions de Catalunya (amb o sense les Illes) han transitat cap aquí. Les dues últimes propostes, la de RCR i la de la comissària Olga Subirós, anaven en aquesta línia més reflexiva i, per primer cop, renunciaven a mostrar un conjunt de projectes d’arquitectes locals. RCR ho feia amb una proposta eminentment estètica, llançant una reflexió sobre la intervenció en la natura. La proposta era un pas previ del projecte que estan tirant endavant a l’entorn de la Vall de Bianya i que haurà de ser un espai d’experimentació sobre les relacions entre l’arquitectura i la natura. El projecte Air/ Aire, de la següent edició, era una reflexió sobre l’aire com a vehicle de moltes de les crisis que afecten els nostres entorns urbans (contaminació, escal- fament global, etc.). Incloïa un estudi rigorós i gràficament be- llíssim de l’equip català 300.000 Km/s, que treballa amb l’anàlisi de les dades com a material de reflexió i projecte.

Repensar la Biennal

Sens dubte, aquestes propostes vam més en la línia del que s’espera de les participacions nacionals a la Biennal. Si les propostes anteriors, encara que d’una bona qualitat, eren anòmales pel fet de voler mostrar un panorama d’obres més que per desenvolupar-hi una tesi, la participació catalana ho segueix sent, d’anòmala. Cal recordar que el Pavelló Català no forma part dels pavellons nacionals sinó dels anomenats eventi collaterale, reservats a empreses, organismes o països que no hi estan formalment convidats i no aspiren, per tant, als premis que atorga la Biennal. Queda pendent la següent reflexió: tenint en compte que no comptem igual que els altres països, cal que ens sotmetem a les mateixes condicions que els altres en termes de sotmetiment al discurs general? O bé, en aquestes circumstàncies i tenint en compte la important despesa pública que suposa, hauríem de seguir per una línia més promocional i, per tant, més coral? Polèmiques a part, el prestigi de l’arquitectura catalana i la seva posició internacional justifiquen la nostra presència a Venècia sigui d’una manera o de l’altra. Leve Productora i Top Manta Posats a sotmetre’ns als criteris marcats per la temàtica general de la Biennal, el projecte escollit aquest any és coherent amb la tesi de la comissària Lesley Lokko –nascuda a Escòcia però filla de ghanès i amb residència professional a Ghana–, que proposa entendre el continent africà com un “laboratori del futur”.

El resultat del concurs que va convocar l’Institut Ramon Llull, amb jurat presidit per Eva Franc (directora artística del festival Model), va ser a favor de la proposta de Leve Productora i Top Manta. Top Manta és la marca de productes creada pel Sindicat de Venedors Ambulants, un projecte solidari d’economia social, rellevant i sorprenent però que té poc a veure, en principi, amb l’arquitectura. Leve Productora és un despatx barceloní liderat per Eva Serrats, Francesc Pla i Daniel Cid.

Aquests tres arquitectes tenen una llarga trajectòria professional i acadèmica d’exploració dels vessants més socials de l’arquitectura. Tant es poden encarregar de la construcció d’edificis com de la producció de cinema, organit- zació d’esdeveniments o creació de pàgines web, amb un enfocament molt interdisciplinari.

Oportunitats i reflexions

Ara que Barcelona prepara la capitalitat mundial de l’arquitectura de la UNESCO i el Congrés de la Unió Internacional d’Arquitectes (UIA) del 2026, en què la ciutat tornarà a ser l’epicentre de l’arquitectura mundial, convé posicionar-nos per tornar a oferir una proposta que sigui veritablement rellevant i coherent amb el moment actual. Molts arquitectes recordem l’enorme èxit i la rellevància internacional que el congrés de la UIA del 1996 va suposar per a una ciutat postolímpica; però, poc després, la nostra ciu- tat va començar a rendir-se al turisme salvatge i a la fascinació per les arquitectures de revista però sense profunditat, de les grans firmes internacionals. Totes les possibilitats que tinguem per fer una reflexió profunda, de cara al 2026, són ara opor- tunitats que cal aprofitar. Des del Col·legi d’Arquitectes i des de l’Ajuntament de Barcelona ja s’han posat les bases per emprendre aquesta reflexió. El mes de desembre passat, en una sessió al Pavelló Mies van der Rohe, convocada per la Fundació Mies, la directora Anna Ramos i la directora artística del festival Model, Eva Franc, van liderar una sessió de reflexió amb més de seixanta assistents que va tenir molt bona acollida i on van bullir les idees.

La força de l’arquitectura

La feina de l’arquitecte, en un context que és diferent del de després de la greu crisi de les dècades passades, ha de tornar a trobar el seu espai i la seva raó de ser. Cal preguntar-se si el camí radicalment social que havíem emprès ha de tornar-se més pragmàtic. Fa molts anys que parlem més de drets que d’arquitectura, dret a la ciutat, dret a l’habitatge, etc. Però, al cap i a la fi, els arquitectes no tenim la capacitat de garantir drets, sinó que aquests són responsabilitat de juristes i polítics. Incorporar la participació i la cocreació i aplicar molta més sensibilitat social a la nostra feina es dona per descomptat en la nostra manera de fer actual, però la veritable força de l’arquitectura és la de transformar la societat a través de dissenyar i construir els espais habitables, i això passa, per força, per actuar sobre el món físic. Mirant-ho bé, això és el que veritablement sabem fer.

Passar a l’acció

Les transformacions urbanes que moltes ciutats catalanes estan duent a terme, amb Barcelona al capdavant, semblen indicar que ha arribat el moment de passar a l’acció. És una acció més participativa, molt més conscient de les demandes i els problemes socials i de la crisi mediambiental però també convençuda, de nou, de la capacitat transformadora de la nostra feina, a través dels instruments i les estratègies que ens són propis. És per això que, sense conèixer els detalls de la proposta que ens representarà a Venècia, emergeix el següent dubte: serà capaç la proposta de superar l’àmbit dels drets per parlar realment d’arquitectura? En definitiva, la construcció i transformació dels espais habitables és el que dona sentit a la nostra feina i és del que hauria de parlar una biennal d’arquitectura.

Eude, genericGC_Banner_TotArreu_Bonart_180x180

Et poden
Interessar
...

Bonart_banner-1280x150_FONS-AVUI-90