FCC-Segell-banner4
Resiliència

Opinió

Resiliència

En col·laboració amb A*Desk – Critical Thinking

Baner_Esteva_Bonart_360x356thumbnail_arranzbravo. general 04-2014

1. f. Capacitat d’adaptació d’un ésser viu davant d’un agent pertorbador o un estat o situació adversos. 2. f. Capacitat d’un material, mecanisme o sistema per recuperar el seu estat inicial quan ha cessat la pertorbació a la qual havia estat sotmès.

 

Posades a (re)pensar o (re)construir camins per a la crítica, no podem deixar de tenir en compte la profusió de statements curatorials, ponències, articles a revistes científiques, tesis doctorals, cançons, programes de coaching corporatiu, marques cosmètiques o fins i tot posts amb consignes d’ascendència pseudoterapèutica i precioses albes de fons que defineixen la resiliència com una actitud a priori reivindicable, admirable, es diria que fins i tot heroica, en un món ple de desigualtats, competitivitat i dominat per la llei del més fort. Per descomptat que la capacitat vital d’afrontar un trauma mereix tota la nostra consideració, però això no hauria d’impedir que la inflació d’un concepte porti alguna mena de sospita.

Per començar, podríem preguntar-nos qui està realment en situació de superar un trauma. El crític literari Daniele Giglioli descriu a Senza trauma. Scrittura dell’estremo e narrativa del nuovo millennio (Quodlibet, 2012) una societat que fuig de tota aprehensió del dolor, que s’acomoda sense miraments a la seva zona de confort, que posseeix el privilegi del “trauma sense trauma”, una mena de desig de trauma o trauma imaginari com a factor identitari, de dret, de superioritat moral. Val a dir que la resiliència ha estat, però, una idea especialment debatuda en el context americà, i en concret a Llatinoamèrica, on les nostres companyes es troben exposades a escales de violència i processos traumàtics difícilment imaginables des de la confortable Europa.

Però caldria fins i tot preguntar-se si la resiliència no estaria, de fet, participant en la cultura dominant –aquesta del do it yourself– a manera d’analgèsic o sota la forma d’una ètica del sacrifici. Aquí les dues accepcions de la RAE ens resulten tremendament reveladores: d’una banda, aquesta apel·lació a “l’adaptació” i, d’una altra banda, aquesta capacitat de “recuperar un estat inicial”. Diríem que tals definicions esbossen l’escenari ideal perquè certs poders descarreguin la seva responsabilitat en els individus als quals sotmeten, alhora d’assegurar una certa lògica conservadora, en lloc d’aspirar a millorar, transformar o directament superar aquest estat inicial, de per si injust i deficitari. I malgrat que, com meravellosament desenvolupa Daniel Gasol en el seu recent Art (in)útil. Sobre com el capitalisme desactiva la cultura (Raig Verd, 2021), l’art contemporani funciona sovint com un relat útil per al capitalisme, caldria recordar que potser és justament allà on tot això pot també entrar en crisi: aquest lloc on l’impossible es pot seguir imaginant.

Et poden
Interessar
...

BONART_BANNER-POSTECTURA-817x68