banner-elscatala-817x88px
Reinventar

Opinió

Reinventar

En col·laboració amb A*Desk – Critical Thinking

banner-elscatala-180x180pxLOGO BIENNAL 2022_Mesa de trabajo 1

L’any 1966, Aldo Rossi va publicar L’architettura della città (L’arquitectura de la ciutat). En els intensos anys de reconstrucció de la postguerra europea, la tasca dels arquitectes va consistir principalment a donar solució al problema de l’habitatge en llocs arrasats per la destrucció bèl·lica, solars devastats replets d’enderrocs en els quals no hi havia memòria possible per a rescatar, sinó, més aviat, per a oblidar: la ciutat era una mera taula rasa. Enfront de la voràgine de la reconstrucció, Rossi planteja un estudi analític dels “fets urbans”, una crida a l’ordre després d’una època de desmesurada, encara que necessària, (re)construcció. Era necessari que l’arquitecte s’investís de les gales de l’historiador. 

Sis anys més tard, el 1972, es va publicar un altre dels llibres importants de la segona meitat del segle XX: Learning from Las Vegas (Aprenent de Las Vegas), de Robert Venturi, Denise Scott Brown i Steven Izenour, en el qual es deixava de mirar en la història disciplinar per a buscar en la tradició vernacla una certa legitimació per a l’arquitectura contemporània. Endinsant-se en els mecanismes de construcció d’una ciutat contemporània exemplificada a Las Vegas, una ciutat feta pràcticament del no-res, en ple desert de Mojave. 

Sis anys més tard, el 1978, a aquesta saga d’estudis sobre la ciutat, s’hi uneix Delirious New York (Deliri de Nova York), de Rem Koolhaas. Si a Aprenent de Las Vegas s’intentava inaugurar una nova mirada sobre una realitat construïda per no arquitectes a la recerca de les seves formes simbòliques, Rem Koolhaas indaga en la història recent de Nova York, barrejant indiscriminadament referències cultes, populars, marginals o delirants: de Coney Island al Rockefeller Center, de Hugh Ferris a Raymond Hood, de Diego Rivera a Salvador Dalí. 

En una dotzena d’anys, aquests tres llibres acaparen l’atenció de l’acadèmia i marquen l’esdevenir de la cultura arquitectònica en les següents dècades. I, mentre l’acadèmia s’ocupava en exercicis d’inserció de noves peces a la ciutat, Gordon Matta-Clark va iniciar a principis de la dècada dels setanta les seves primeres intervencions en edificis. Els edificis objecte de les seves furtives intervencions eren estructures normals i corrents, mancades de qualitats, que, per la seva situació d’abandó, permetien intervenir-hi sense cap mena de regulació urbanística o museística. En la seva obra Splitting (Englewood, Nova Jersey, 1974), Matta-Clark elimina tot rastre d’habitar i fa que una casa qualsevol d’un barri qualsevol adquireixi les qualitats d’un objecte escultòric. El que s’ha construït passa a tenir una nova vida allunyada de tot normativisme urbanístic o classificació museística per a constituir una nova manera d’entendre el patrimoni construït. 

Als tres estudis sobre la ciutat citats aquí, Matta-Clark amplia el concepte que fins llavors s’entén com a patrimoni. Ja no es tracta exclusivament d’inserir peces en el teixit històric, o de discussions tipològiques disciplinàries, sinó que es permet que les lògiques pròpies de l’edifici, dels usuaris i del projectista actuïn sense gaires traves per a poder proposar una nova manera d’entendre el que s’ha construït.

Imatge: Gordon Matta-Clark, Conical Intersect, 1975. Fotomuntatge. Canadian Centre for Architecture ©️ Estate of Gordon Matta-Clark

Et poden
Interessar
...

817x88-HISTÒRIA-DE-L'ART[1]