11 Març 2020
Opinió Barcelona

Quadern Vermell: Memòria viva

montse badia

Deia l’artista Christian Boltanski que en realitat morim dues vegades, la primera en el moment de la defunció i, després, quan algú ja no ens reconeix a les fotografies. Que important és cuidar la memòria, la personal i la històrica, la memòria recent i la memòria viva, reconciliar-s’hi, acceptar-la i aprendre’n. A diferència de fets més allunyats en el temps, que podem recuperar amb un intens treball de recerca arxivística i d’hemeroteca, recuperar la memòria artística i cultural més recent té l’avantatge que hi ha molts testimonis que encara són accessibles, amb els quals es pot parlar, que recorden, matisen i analitzen els fets des de la distància temporal i personal. Un treball imprescindible i molt gratificant que no està clar a quin museu o institució pertocarien. Seria el Museu d’Art Contemporani de Barcelona qui tindria el deure d’incentivar la tasca de recerca del passat més immediat de la ciutat on és? Segurament no és responsabilitat d’un sol museu, però sí que hauria de ser un tema present. 

El museu que ja ho està fent és el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), mitjançant exposicions/recerca de moments específics de la contracultura (com ara l’exposició dedicada a El Víbora) i posant a l’abast d’artistes els seus arxius o la seva col·lecció per poder-ne fer relectures (La capsa entròpica, de Francesc Torres, o Pneumotòrax. Una perforació en l’arxiu-pulmó del Museu Nacional, de Jordi Ferreiro). La Virreina. Centre de la Imatge també fa temps que du a terme aquesta tasca. El cas més recent, l’exposició Sala Aixalà (1959-1975), una botiga de Barcelona que va dur a terme una intensa activitat de presentació de propostes experimentals de fotografia, cinema, música i còmic. En l’exposició, comissariada per Laura Terré, és clau la reconstrucció minuciosa de moments concrets de la programació de la Sala Aixalà i, naturalment, que part dels seus artífexs puguin explicar-ne la història. 

Recuperar la memòria des d’una implicació més personal és el que du a terme Aimar Pérez Galí en relació amb l’impacte de la sida en l’escena de la dansa en els anys 80, als països de la perifèria (de la història i del poder). Cada cop que Aimar Pérez Galí viatja per fer una actuació de dansa, impartir un taller o fer una conferència, intenta entrar en contacte amb algú de l’escena de la dansa d’aquell moment per conèixer de primera mà l’objecte del seu estudi, que després transforma en cartes que ell escriu a aquells ballarins i coreògrafs desapareguts. Aquest gruix de cartes configuren el llibre Lo Tocante i The Touching Community, un espectacle de dansa amb cinc ballarins de diferents edats i condicions. Sons, paraules i moviments es converteixen en veritables paraules d’amor per tots aquells que ja no hi són però que ja mai més podran quedar en l’oblit.

A la imatge, Aimar Pérez Galí. The Thouching Community. Mercat de les Flors (Barcelona), 2016. Foto: Siddharth Gautam Singh.

Aquest article es va publicar en l’edició de paper de bonart n. 189 (febrer, març i abril del 2020)

Etiquetes: · ·

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Subscripció edició en paper

50 € i l'edició digital gratuïta
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE

Subscripció edició digital

Rep la revista digital des de 25 €
4 números a l'any

SUBSCRIU-TE
agenda
d’exposicions
catalunya, catalunya nord,
illes balears, país valencià,
andorra i aragó
bonart revista bonart actualitat bonart gestora bonart agenda
a dalt

c_Riera d'Oix, 12_17003 Girona_ 034 972 21 84 38 / 677 51 82 96

Política de privacitat   Política de cookies