L'exposició Bubuia: Aigües com a font d'imaginacions i desitjos al MAMM proposa una lectura sensible i política de l'Amazònia com a territori en constant transformació. Concebuda com la primera Biennal dónes Amazônias, l'exposició presenta els treballs de 54 artistes diferents i situa a l'aigua no només com a recurs natural, sinó com l'organitzador de memòries, afectes i formes de vida. En un país com el Brasil, on el bioma amazònic ocupa un lloc central als debats ambientals i culturals, Bubuia desplaça la mirada cap a una comprensió més íntima i relacional del territori.
El projecte curatorial s'inspira en el dibuixisme del poeta i pensador João de Jesus Paes Loureiro, per a qui “estar de bubuia”, traduït a surar sobre l'aigua, implica una disposició simultània al moviment ia la quietud. Lluny de ser un gest passiu, surar es converteix en una forma d'atenció, una manera de deixar-se travessar pel ritme del riu, pels temps lents i els corrents imprevisibles. En aquest equilibri entre entrega i resistència es configura una ètica de l'habitar.
Al llarg del recorregut, les obres s'articulen com a fragments d'un fitxer fluid i viu. Fotografies, instal·lacions, accions i narratives orals construeixen una memòria que no es fixa en documents estables, sinó que circula entre cossos, territoris i relats. En aquest sentit, el riu funciona com un sistema de transmissió cultural, on se sedimenten experiències col·lectives, sabers heretats i formes de resistència quotidiana. Moltes de les peces presentades treballen amb imatges, registres i desplaçaments, proposant una experiència marcada per la circulació.
La noció de doble realitat plantejada per Paes Loureiro, d'una mediata immediata i una altra, que travessa tota l'exposició. El visitant es mou entre allò material i allò encantat, entre la presència concreta del paisatge i la seva dimensió imaginària. Com en observar un riu, la mirada oscil·la entre el fons visible i la superfície en moviment, entre allò que es pot anomenar i allò que roman obert a la interpretació.
Des d'aquesta perspectiva, Bubuia evita representar l'Amazònia com a territori fix o exòtic. Per contra, la presenta com un procés en esdevenir on identitats, llenguatges i afectes es transformen contínuament. En aquest flux constant es pot llegir, de manera gairebé intuïtiva, la idea de Deleuze de l'esdevenir, existir no com a forma tancada, sinó com a moviment compartit entre cos, aigua i memòria.
En un context marcat per la crisi climàtica i les tensions socials, la biennal reivindica el desig com a força col·lectiva. Proposa espais de trobada, reconeixement i lluita on la pluralitat no és un discurs abstracte, sinó una experiència viscuda. Flotar, en aquest sentit, es converteix en una estratègia per no enfonsar-se en la indiferència.
Més que una immersió estètica, Bubuia planteja una forma de coneixement sensible. Entre bombolles, corrents i relats, l'exposició construeix un llenguatge en transformació permanent: un senyal obert que convida a escoltar, a desplaçar-se ia repensar la nostra relació amb els territoris que habitem.
Et poden
Interessar
...
