Exposicions
Mapejar l'estètica liminar
La trajectòria de l'artista multidisciplinari Enrique Radigales, d'origen saragossà i pioner en el net art espanyol, s'ha distingit pel desenvolupament d'un llenguatge multidisciplinari que flueix en un estat híbrid, transitori i en suspensió.
La seva pràctica artística reflexiona sobre la paradoxa d'un espai indefinit, inacabat i fronterer, susceptible de generar constantment situacions inestables. En aquest marc, l'artista combina metodologies i tècniques digitals (com el llenguatge HTML, els glitches i l'ús de la IA) amb procediments analògics pictòrics, des d'un enfocament arqueològic i neoromàntic, donat el seu interès per tecnologies en desús i per la pervivència idiosincràtica de les arts tradicionals.
Aquest univers conceptual donarà lloc a l'exposició titulada Limbe, que tindrà lloc en el Museu Pablo Serrano de Saragossa, entre els mesos d'octubre i el 8 de desembre de 2025, sota el comissariat de la crítica i historiadora de l'art Nerea Ubieto. Aquesta exposició monogràfica que, en paraules de la seva comissària Nerea Ubieto, “proposa una mirada a les reflexions pròpies de l'autor al llarg de la seva carrera”, ens convida a fer una relectura de les tensions i paradoxes que han travessat i travessen les obres de l'artista, des de la incertesa i la sublimació dels no llocs, teoritzats per l'antropòleg Marc Augé en el seu llibre Els no llocs. Introducció a una antropologia de la sobremodernitat (1992).
Radigales aborda metodologies i màquines funcionals i apàtiques, amb la pretensió de dotar-les d'un cert matís posthumanitzador, com en la peça escultòrica titulada Frieze (2011), que reprodueix el teclat de l'ordinador personal Spectrum (Clive Sinclair, 1982). També ha d'incloure's la pintura Souvenir file (2013), resultat de la recuperació d'unes fotografies de la comarca de La Llitera (Osca), prèviament eliminades del seu ordinador.
Limbe, en la seva dimensió informàtica, representa un espai intersticial que emmarca la connivència respectuosa entre la cultura artística digital i analògica (Skyline, 2011), la crítica a la sobresaturació de simulacres i el mapatge activista de noves topografies sostenibles, com pot veure's en l'obra Skyline 2 (2012), on es qüestiona un paisatge degradat per les energies renovables. En la primera Skyline (2011), l'autor barreja tecnologia i materials orgànics en concebre trossos d'escorça de fusta en els quals s'ha gravat amb làser l'horitzó d'una ciutat juntament amb fragments del codi HTML i la mateixa paraula Skyline. Finalment, l'artista fa trontollar les dicotomies entre parelles conceptuals com a naturalesa/cultura, paisatge/interfície i temps real/ temps virtual, que, connectant amb el pensament de Donna Haraway, poden veure's exemplificades en les instal·lacions Altoparlante (2020) o Psico-sons (2020). Dues obres que destaquen el fenomen sensorial i la crítica al consumisme tecnològic desmesurat.
Et poden
Interessar
...
