Exposicions
La resistència silenciosa d'Ana Amorim
Una retrospectiva que explora el temps i la memòria a la Fundació Cerezales Antonino y Cinia.
En la tranquil·litat i previsibilitat de les rutines també s’hi poden amagar gestos de resistència i així ho revela l’obra d’Ana Amorim (Sao Paulo, 1956), que ha convertit la repetició i el registre diari en tota una declaració d’intencions. Ara, la Fundació Cerezales Antonino y Cinia acull la retrospectiva ‘Contar Rutinas’ que recorre quadre dècades de la seva producció.
La mostra, comissariada per Jorge Blasco Gallardo, reuneix una selecció de 23 obres de diversos suports i formats que s’articulen en dues pràctiques fonamentals: ‘Mapas Mentales’ i ‘Contar Segundos’. Els primers són dibuixos i brodats que documenten vivències diàries des dels anys vuitanta, mentre que les segones són actes performatius en què l’artista registra el pas dels segons amb traços horitzontals. És a través de la reiteració que Amorim estructura el temps, però també el transforma en una eina de reflexió sobre la condició humana.
'Counting Time Out Loud', 'Writing Seconds', 'Counting Seconds', Ana Amorim (1988-1989)
Es tracta d’una obra senzilla i complexa. Les rutines d’Amorim, mecàniques, són alhora un acte de resistència contra la fugacitat de la vida moderna. Aquesta metodologia, que va començar amb el Proyecto Performance de 10 Años (1988-1997), es va transformar en una pràctica vital i cada nit, Amorim registrava el seu dia en quaderns. Més tard, aquests registres es van convertir en llenços monumentals que sintetitzen un any de vivències.
Les accions d’Amorim sovint es desenvolupen en espais carregats de simbolisme, llocs de conflicte o situacions històriques rellevants, convertint així les seves obres en una veu per a la memòria col·lectiva i la protesta. Un exemple d'això és 'Not in My Name', una peça que neix d’una pancarta mostrada per uns pares en una manifestació contra l’atac dels Estats Units a l’Afganistan després de l’11S. La pancarta portava la frase “Not in our son’s name” i es convertia en un crit de denúncia dels pares que havien perdut el seu fill durant l’atemptat. Amorim recopila una gran quantitat d’imatges i titulars de mitjans de comunicació que fomentaven i defensaven la violència i amb els quals no volia sentir-se representada, fent que la seva obra sigui també un acte polític que qüestiona la manipulació mediàtica i la denuncia.
Les seves llistes i quaderns semblen no acabar, per a Amorim la repetició pot ser una manera d’aprofundir en el significat i alhora un alliberament, en contra dels que entenen i conceben la rutina com un tipus de presó. ‘Contar Rutinas’, que estarà oberta fins al març, ens presenta una trajectòria vital i artística que repensa la relació amb el temps, la memòria i reivindica els gestos més petits.
.jpg)
'Not in My Name', Ana Amorim (2002)
Et poden
Interessar
...
