CC_Online_BONART_1280X150

Opinió

El radar americà com a mirall perdut

'Les exposicions itinerants amb camions-sala es caracteritzen per un ús de la fotografia monumental i directe en composicions reticulars que em remeten als políptics daurats dels retaules gòtics que admiro al MNAC a l’exposició d''El Mirall perdut'"

De dalt a baix i d'esquerra a dreta: Margareta i Bombelli des de la casa de Cadaqués, 1963 (Arxiu Bombelli). Pavelló dels Estats Units a Barcelona 1956 (Arxiu Bombelli). Jaume Serra, Sant sopar. Predel·la del Retaule de la Mare de Déu. C. 1367-81. Museu Nacional d'Art de Catalunya.
El radar americà com a mirall perdut

Submergit en la lectura del darrer llibre de Vicenç Altaió, El radar americà. Arquitectura, art, comunicació visual i guerra freda, vaig entrar al MNAC per veure l'exposició El mirall perdut. Jueus i conversos a l’edat mitjana, i una il·luminació em va colpir; el vincle soterrat entre les dues obres (llibre i exposició) malgrat els segles de distància, la lluita de religions i de classes tot per la via de la "raó" i el racionalisme; lluites de propaganda entre iconòduls i els iconoclastes, disputes creuades al llarg del temps i l'espai.

El dia que es va presentar l'exposició El mirall perdut, al Museu del Prado de Madrid, s’acabava de produir l'atac de Hamàs a Israel i algú entre els periodistes va comentar al director del museu que en aquell context polític l’exposició semblava oportunista... (1) Res feia pensar que aquell atac tindria lloc i exposicions d'aquest tipus es preparen amb anys d'antelació… i doncs, que motivaria aquell comentari?... potser el fet de que, més enllà de la raó, l’història, curta o llarga sempre ens mena a pensar el present…

El radar americà és el telegrama d'història de l'art més llarg del món, sols superat en densitat com a text, per l'Ulisses de Joyce (2). L'obra de Vicenç Altaió és un pou de ciència curull de dades creuades que ens desvetllen un món fascinant al voltant de l'arquitectura racionalista i l'art concret en l'Europa de postguerra de la mà de dos homes, Peter G. Harnden (arquitecte de Nova York) i Lanfranco Bombelli (arquitecte de Milà) que per atzar de la vida (atzar?) van anar a parar a l'aspre Cadaqués, primer com lleure, després com experiència arquitectònica i artística. Van integrar la seva arquitectura al lloc encara que potser ells no es van integrar amb el poble i la seva història. En qualsevol cas van fer història i com última voluntat van demanar de ser enterrats allà, al bell mig del seu paisatge salvatge.

Te l'obra d’Altaió la síndrome de Venècia, és a dir, allò de tan bellament monstruós que van fer Jennyfer Gough-Cooper i Jacques Caumont en la seva efemèrides sobre Marcel Duchamp a l'exposició Duchamp de Venècia de l’any 1993; tota la vida del mestre en un sol any, és a dir, tots els u de gener documentats de la vida de Duchamp un darrere l’altre i així per tots els dies de tots els mesos fins a completar un sol any que en comprimeix 81. Un anti índex, una rucada monumental precedent del Fracassar Hacmorià, i així Viçenç Altaió seguint aquesta estela ens priva de cap índex de cites, cap guia onomàstica, res, hem de llegir l'obra sense dreceres, com l'Ulisses de Joyce… (sabem que hi ha una voluntat poètica en tot plegat com en el cas Gough-Cooper&Caumont, una odissea de mots, dades i encreuaments neuronals…).

Harnden, arquitecte comissionat del pla Marshall contracta Bombelli per posar en marxa una gran logística de propaganda arreu d’Europa, vers les bondats del racionalisme arquitectònic i del disseny dels objectes comuns i domèstics primer i més endavant de la industrialització de l’agricultura i la ramaderia. L’estat espanyol, exclòs d’aquest pla per feixista, finalment en treu un bri per la porta del darrere, com anticomunista necessari, bàsicament pels interessos militars dels EUA que les esferes-radar del turó del Pení a Cadaqués expliciten gràficament. Com sincronitzats per aquestes esferes Harnden i Bombelli arriben voramar; també Duchamp, que de fet torna...

El llibre d’Altaió desgrana minuciosament tots els moviments d’aquesta societat Harnden-Bombelli arreu d’Europa i el món els seus contactes, artístic i socials i en certa manera polítics. Hereus de la Bauhaus, particularment Bombelli que ha treballat amb Max Bill, practiquen un racionalisme humanista i una estètica podríem dir iconoclasta; (encara que això és impossible, com el no ser…) de geometria autorreferencial. Tot té un aire fresc i seductor de ”cosa neta, noble, culte, lliure…” (parafrasejant Salvador Espriu) tot allò que aquí era tant aliè com desitjable… A casa (casa de pagès) la mare (la meva, vull dir) que va estudiar en una escola sueca durant la guerra civil, sempre més va sospirar per aquest nord net que mai va assolir, mentre que el pare somiava més pragmàticament amb els tractors Paquali que si va tenir i tot l’arsenal de química Bayer que li farien el treball del camp més fàcil i productiu… El pla Marshall que Harnden i Bombelli van promoure amb les seves extraordinàries i dinàmiques estratègies de comunicació, va ser això a l’engròs. Altaió desgrana minuciosament i documentada aquest periple de l’aventura Harnden-Bombelli dels anys de formació de Bombelli (1940-1950) passant per la visual information del pla Marshall i els encàrrecs del departament d’agricultura del EUA (1950-1960) fins al desglaç -de la guerra freda- (Cadaqués-Barcelona 1959-1971) i l’internacionalisme local a Cadaqués (1971-1982).

Les exposicions itinerants amb camions-sala es caracteritzen per un ús de la fotografia monumental i directe en composicions reticulars que em remeten als políptics daurats dels retaules gòtics que admiro al MNAC a l’exposició de El Mirall perdut. Uns predicant la “raó” del cristianisme versus els jueus i els altres el “racionalisme individualista” versus el comunisme, és clar…

És molt interessant la relació de Harnden i Bombelli amb l’arquitecte Josep Antoni Coderch que els vincula a Barcelona i Cadaqués. En el llibre veiem com el compromís modern amb l’arquitectura es compagina amb relacions socials de membres d’un règim franquista que fins cert punt tolera i aprofita la modernitat de la burgesia i classes ben estants. En qualsevol cas l’activitat de Harnden i Bombelli a Barcelona i sobretot a Cadaqués serà la construcció de cases de luxe, lluny dels postulats de la Bauhaus i el pla Marshall, cases per altra banda belles i modernes i ben integrades al paisatge que Altaió descriu detalladament i mestrívolament. Dona ganes d’anar-hi, entrar-hi, veure-les i viure-les.

El radar del Pení com a metàfora ens parla d’un món al marge de la terra que trepitja; els americans alliberadors d’Europa vigilant el bloc soviètic des del cau del feixista tolerat … (el mal menor… dirien els marxistes) i la brillant colònia internacional d’arquitectes i artistes lliures que ens il·lustren sense incloure’ns. En un punt avançat del llibre Altaió transcriu una conversa sorprenent entre Bombelli i el fuster Mario Giró; Tenia mania a la gent del poble. Parlava set llengües, però mai va fer cap esforç per parlar amb la llegua del poble: Yo le hablaré en catalán el día que usted me hable en inglés, em digué en castellà…/… va morir sense mai haver saludat un pescador (p.342). Aquesta esquerda en la “bella planta de Bombelli” em recorda una crònica més antiga respecte a la colònia internacional de Cadaqués de la mà de Tharrats al seu llibre Cent anys de pintura a Cadaqués (Edicions del costal S.A. 1981). Tharrats diu;  Mary Callery no se solia separar del grup d’americans i se li notava una total indiferència envers els artistes del país. Es podia dir que ni tenia raó de la seva existència. Crec que per ella Cadaqués devia ésser una mena de feu americà amb tota la decoració i exotisme que us pugueu imaginar (P 122).

Alguns locals (o millor dit, catalans) també tenien els seus prejudicis. Coderch, que va intervenir decididament perquè Harnden i Bombelli s’instal·lessin al seu estimat Cadaqués, va deixar per sempre més el poble davant l’arribada dels Intel·lectuals i els artistes i els maricons (P.308). Altrament Richad Hamilton i Marcel Duchamp encara que anaven a la seva tenien una actitud més oberta. Sabem de testimoni directe de Juan Genovès que Marcel Duchamp parlava català, (4) cosa que Bombelli no va fer mai en cinquanta anys d’estada al país.

El radar americà ens ofereix tants noms interessants, vinculats i entrecreuats amb Cadaqués i l’aventura vital de Harnden i Bombelli que si Altaió no hagués tingut el rampell poètic d’ometre l’índex onomàstic aquest volum tindria 20 planes més. Les descripcions analítiques de les cases icòniques del Cadaqués de Harnden-Bombelli són tot un gaudi. Destacable és l’extens capítol dedicat a Duchamp i potser encara més el capítol dedicat a l’escultora Mary Callery la ressenya més extensa i completa publicada a casa nostre sobre aquesta artista després de la nota de Tharrats a la citada obra Cent anys de pintura a Cadaqués i sobretot de la pionera obra (exposició i catàleg) Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’Alt Empordà (1830-1939) de Cristina Masanés (Museu de l’Empordà 2020) on Callery brilla entre d’altres al costat de Mey Rahola o Ángeles Santos Torroella.

El 24 d’octubre de 1971 mor Peter G. Harnden. Per poder condicionar la part del cementiri de Cadaqués destinada als no catòlics, Bombelli va idear l’edició d’una carpeta d’obres gràfiques amb les quals recollir fons i així va néixer el Cadaqués porfolio one amb l’obra de dotze artistes inscrits majoritàriament en l’abstracció concreta, moviment del qual Bombelli va participar en primera línia a principi dels anys 50, com explica detalladament Altaió en la primera part del llibre. L’èxit de Porfolio one va derivar en la creació de la Galeria Cadaqués que significà l’inici d’una nova vida per Lianfranco Bombelli. Pel món de l’art català Bombelli és l’arquitecte de Cadaqués, però potser encara més el galerista de la Galeria Cadaqués, de Hamilton i Duchamp, l’artífex de la primera exposició individual de Duchamp a Catalunya (3) i de completar l’edició d’una de les darreres obres múltiples de Duchamp, el Bouche evier de 1964-1981, però amb la recerca d’Altaió emergeix Lianfranco Bombell Tiravanti figura fugaç de l’art abstracte concret. Amb la seva nova funció de galerista recupera “l’ofici de pintar” si bé és potser massa tard per una dedicació plena. De fet, amb el seu sentit pràctic de les coses, la seva galeria s’obre a totes aquelles expressions que si atansen de Muntadas a Miralda, Tharrats, Arranz Bravo& Bartolozzi i sobretot de forma especial Richard Hamilton rei de l’iconodulia (cosa que per un geòmetra iconoclasta no és poca cosa…) i Duchamp, que pòstumament esdevé la seva aposta més celebrada. Curiosament, no coneixem fotos de l’exposició de Duchamp a la Galeria Cadaqués…

Des del radar americà Altaió desplega diferents ones relacionades amb la comunitat internacional i els seus parells catalans (Coderch, Corberó etc.) que sota la llum esclatant del país practiquen (una forma de predicar amb l’exemple) la modernitat, racionalitat i llibertat individualista dels quals Harnden i Bombelli en són el fil conductor. Algunes d’aquest ones són brillants i captivadores, altres més de fregit elèctric, inquietants. Per les pàgines plana una pregunta que no es pronuncia però que està a la punta “de la llegua del llibre”; com poden tots aquetes ànimes lliures estiuejar al bell mig d’una dictadura? Ho entenen de l’Avidadollars místic-atòmic Dalí, però i Duchamp?... Altaió cita el cas de Hemingway, que encara que lluny de Cadaqués és un cas colpidor de contradicció ideològica en Un estiu perillós (p. 213).

Potser a Hemingway se li va aparèixer el radar-redemptor com al Jueu de Toledo del s.XV se li va aparèixer el Crist del cep, produint en ell una convenient conversió ipsofacte (El mirall perdut p. 73) potser les coses no són tant senzilles i ens poden agradar les obres racionalistes del señor Bombelli anticatalà i fins hi tot les d’un català homòfob i franquista com Coderch. En les pàgines 237-238 Altaió, que ha redactat tot el llibre tant amb voluntat de recerca històrica com d’assaig poètic proposa una acció concreta: Un dia hauríem de gosar escoltar les Variacions Goldberg al davant de l’edifici de Coderch (al carrer Johann Sebastian Bach de Barcelona) mentre s’obren i es tanquen els llibrets (de les persianes) amb precisió tècnica com si es tractés d’un ballet arquitectònic. Fem-ho!

 

1. Ens ho va explicar el mateix Miguel Falomir Faus, director del Museu del Prado, en la roda de premsa del MNAC.

2. De fet ho dic per pura intuïció i amb intenció poètica, dons no tinc cap estadística o mesurament en que basar-me…

3. Potser cal puntualitzar, per raons geopolítiques, que també va ser la primera d’Espanya.

4. Joan Casellas, Marcel Duchamp a Barcelona l’Avenç abril de 2012, numero 378 p. 33

Escenari_prodigios_Bonart_180x180 pxLimit_obert_Bonart_180x180 px

Et poden
Interessar
...

GC_Banner_TotArreu_Bonart_817x88