banner-elscatala-817x88px
Lee Friedlander al KBR de la Fundació Mapfre

Exposicions

Lee Friedlander al KBR de la Fundació Mapfre

Fins al 8 de maig del 2022

thumbnail_Centre Pere Planas nou 2021Baner_HaPicasso_Bonart_360x356

El 2007 es va poder visitar a CaixaForum l’exposició monogràfica Lee Friedlander (Washington, Aberdeen, 1934), que aleshores havia preparat el conservador de fotografia del MoMA de Nova York, Peter Galassi. La mostra oferia un recorregut cronològic per la trajectòria i l’obra del que és considerat un dels fotògrafs nord-americans més rellevants de la segona meitat del segle XX i integrant de la cèlebre exposició New Documents, amb què l’any 1967 el MoMA va definir un nou estol de documentalistes socials als Estats Units. D’aquesta manera, el nom de Lee Friedlander es constitueix de forma indissociable amb el de Diane Arbus i Garry Winogrand i, en definitiva, del nou documentalisme ordinari, aleatori i accidental que tant es diferenciaria d’aquell més humanista i polític de les generacions precedents. 

Si bé amb anterioritat l’obra de Friedlander havia estat present en exposicions col·lectives, aquella del 2007 era la primera retrospectiva que se li organitzava a Barcelona. Quinze anys més tard i sota el guiatge del seu conservador de fotografia, Carlos Gollonet, la Fundación Mapfre proposa revisar de nou la trajectòria del fotògraf. En aquesta ocasió, però, s’amplifica el recorregut fins als treballs més recents, a través d’unes tres-centes imatges, a més de diferents fotollibres i altres publicacions. De fet, ja fa uns anys que Gollonet va darrere els passos de Friedlander, i després d’haver pogut treballar a casa seva als Estats Units i d’estudiar en primera persona el seu fons fotogràfic, arriba al centre KBr aquesta mostra extensa, completa i actualitzada, que en certs aspectes dialoga i rememora la del 2007.

Lee Friedlander al KBR de la Fundació Mapfre
Lee Friedlander, Albuquerque, New Mexico, 1972. Plata en gelatina. 28x35,5 cm. Cortesia de l’artista i de la Fraenkel Gallery de San Francisco.

Del jazz a les primeres ruptures formals 

Gràcies al col·leccionisme privat, l’exposició comença amb una recopilació de diferents vinils de jazz en què un jove Lee Friedlander va treballar a la dècada dels cinquanta, tot produint les fotografies de les caràtules. Va retratar gairebé tots els gegants del gènere i va col·laborar amb les grans discogràfiques del moment. Miles Davis, John Coltrane, Charlie Mingues o Sony Stitt, i segells com Atlantic o Columbia exemplifiquen un vincle, el del jazz i la fotografia, que excedeix la mera il·lustració gràfica per agafar cos en forma de contagi artístic: en l’estil, el ritme i la improvisació. Trets distintius que podem identificar en bona part de l’obra fotogràfica de Friedlander de les següents dècades, en un llenguatge visual que es basarà en la disrupció i la ironia.

Als anys seixanta, quan Lee Friedlander se submergeix en el camp del reportatge social, Nova York és un dels grans laboratoris del documental fotogràfic. Ho és gràcies al pòsit creat per institucions i agents com la New School for Social Research, la Limelight Gallery, les nombroses classes particulars de molts d’aquells fotògrafs pel Lower East Side i el referent ineludible d’algunes autories com Walker Evans, Robert Frank o Lisette Model, entre d’altres. En aquells temps la utopia documental confiava en la capacitat de la fotografia per enregistrar i transformar la realitat social. D’aquí les imatges en què el centre és el subjecte humà i la seva relació amb l’entorn, en una representació d’afany objectiu i descriptiu. Però Lee Friedlander en serà un dels rupturistes en modificar convencions de composició i enfocaments temàtics, a còpia de juxtaposar imatges, de densificar i fragmentar el contingut, d’enquadrar amb ambigüitat, de recórrer a l’humor. Els seus autoretrats són segurament un dels exponents més clars d’aquesta subversió del gènere i la convenció fotogràfica. Però l’acompanyen altres tipus d’imatges, com les instantànies de carrer, els retrats o els nus, com el de Madonna abans d’esdevenir la icona del pop que és avui dia.

Espanya no és els USA

L’exposició inclou les sèries de fotografia més conegudes de Friedlander, fetes amb la seva càmera Leica. Però val la pena destacar altres grups fotogràfics menys coneguts, com les fotografies fetes a Espanya. Es dona el cas que el 1964, i gràcies a una beca Guggenheim per viatjar per Europa, Friedlander va visitar la península Ibèrica. Hi va fer algunes fotografies que ara s’exposen per primera vegada. Una altra ocasió és precisament l’any 2007, quan amb motiu de l’exposició del CaixaForum Friedlander va visitar Barcelona i va intentar copsar el paisatge humà del turisme pels voltants de la Sagrada Família. 

Després d’haver-se familiaritzat amb el desequilibri i el brogit del paisatge social nord-americà, el contrast amb les imatges d’Espanya demostra precisament l’adequació de l’estil fotogràfic de Friedlander amb el domini d’allò específicament americà i que és perceptible en els gestos de les persones, l’entorn visual i publicitari, l’espai i l’arquitectura. Perquè resulta obvi que quan Friedlander intenta recórrer al mateix llenguatge fotogràfic amb l’entorn espanyol i català, la càmera no li respon d’igual manera, malgrat que procura aplicar les mateixes fórmules.

A la imatge: Lee Friedlander, Paul Tate, Lafayette, Lousiana, 1968. Plata en gelatina. 28x35,5 cm. Cortesia de l’artista i de la Fraenkel Gallery de San Francisco.

Et poden
Interessar
...

817x88-HISTÒRIES-DE-L'ART-