FCC-Segell-banner4
Tàpies. La realitat en primer pla

Exposicions

Tàpies. La realitat en primer pla

La-Galeria-201602-recursthumbnail_arranzbravo. general 04-2014

"L’ésser humà aïllat en si mateix, conscient de la insufi ciència del seu destí, s’aboca de nou a la conquesta de l’exterior, bo i intentant restaurar l’ordre còsmic." Josep Vallès Rovira (Tàpies, empremta)

Mireu l’objecte més senzill. Agafem, per exemple, una vella cadira. Sembla que no és res. Però penseu en tot l’univers que comprèn: les mans i les suors tallant la fusta que un dia va ser un arbre robust, ple d’energia, al mig d’un bosc frondós en unes altes muntanyes; l’amorós treball que la va construir; la il·lusió que la va comprar; els cansaments que ha alleujat; els dolors i les alegries que haurà aguantat, qui sap si en grans salons o en pobres menjadors de barriada... Tot, tot, participa de la vida i té la seva importància! Fins i tot la més vella cadira porta dintre seu la força inicial d’aquelles sabes que pujaven de la terra, allà als boscos, i que encara serviran per donar escalf el dia que, feta estelles, cremi en alguna llar.

En l’article El joc de saber mirar, de l’any 1973, Antoni Tàpies expressa amb aquestes captivadores paraules l’interès que el món objectual –i, per tant, la matèria– ha significat per a ell. Els orígens els podem emplaçar en una etapa primerenca en la qual l’artista manifesta l’interès per les avantguardes històriques del dadaisme i el surrealisme, amb la incorporació del collage. Són obres amb què Tàpies s’atansa a la realitat, on explora els límits de la representació en un gest que defuig qualsevol valor simbòlic i on pren consciència que el món de la creació és –en paraules de Georges Raillard–, “un univers polimorf on només és absent el realisme il·limitat, la mimètica que es mesura amb el pam d’una lògica dels valors establerts i dels sentits admesos”.

Un cop retorna a Barcelona després de la seva estada a París, el 1950, la seva obra experimenta una transformació, en part, infl uït per la polèmica suscitada entorn del realisme social al país veí. La seva pintura deixa enrere, així, l’infl ux del surrealisme –i la inherent escriptura simbòlica i onírica–, per donar pas a una creació volgudament densa, que abraça la voluntat subjectiva del seu creador. La incorporació d’objectes, sovint extrets del món quotidià, generalment pobres i humils, i que de vegades haurà de descompondre, esdevé un dels trets fonamentals en la seva producció plàstica. Els materials deixen, aleshores, de representar una idea per esdevenir la idea mateixa, una cohesió de la qual es desprèn una de les principals aportacions de l’autor: la tela deixa de ser una fi nestra des de la qual atansar-se al món i esdevé un mur, una tàpia, un element de contenció on només hi ha espai per a la subjectivitat i la introspecció. La matèria, així entesa, és irremeiablement deutora del pensament de Jean-Paul Sartre, a qui Tàpies havia llegit amb deteniment: “L’ésser humà no és només tal com ell es concep, sinó tal com ell es vol, i com ell es concep, com es vol després d’aquest impuls vers l’existència; l’ésser humà no és sinó el que ell es fa. Aquest és el primer principi de l’existencialisme.” Amb aquestes paraules va concloure la conferència L’existencialisme és un humanisme, celebrada a París l’octubre de l’any 1948, i és, precisament, en aquesta sentència –“l’ésser humà no és sinó el que ell es fa”– en què, també, s’assenta el pensament d’Antoni Tàpies, perquè en la pobresa dels objectes, en la matèria contenidora de l’escalf de les mans i els estris, és on l’artista referma la dignitat humana. Amb Tàpies. La realitat en primer pla, a cura de Núria Anguita, es fa patent, una vegada més, la grandesa estètica i plàstica d’un dels màxims exponents de l’art contemporani. La Fundació Antoni Tàpies és un dels temples de l’art de la ciutat; la visita, un autèntic privilegi, i Tàpies, un il·lusionista: en cada visita, una nova visió.

Natàlia Chocarro

Natàlia Chocarro Bosom (Barcelona, 1972). Gestora cultural i crítica d’art. Col·labora periòdicament amb la revista Bonart i amb el diari El punt Avui com a crítica de dansa. Des de l'any 1999 treballa a la Fundació Vila Casas on ha desenvolupat diferents càrrecs. Actualment és Assessora d’Art del President i dirigeix el Projectes externs de l’entitat.

Et poden
Interessar
...

Baner BonArt 817x68 Agenda Girona Cultura